Fa unes setmanes vam anar tota la família a Valls, a fer una calçotada. Vaig buscar «calçotada Valls» i sobre el llistat de restaurants que em van aparèixer vaig seleccionar-ne un amb els ulls tancats. Vaig tornar-ho a fer i va sortir el mateix. Així que cap allà vam anar-hi. I l’atzar la va encertar de ple.

Encara recordo la primera vegada que vaig provar els calçots. No tenia més de 5 anys. Va ser en un restaurant al davant de Catalunya en miniatura. Aquell diumenge, després de visitar el parc, el meu pare es va animar: «Demanem calçots?» A mi em va semblar una idea fastigosa. «Calçots?» Aquella paraula em va fer venir a la ment un plat amb unes calces de coll alt fetes servir. «Quina animalada» vaig pensar, «ni de conya». Però aquell menjar de nom repulsiu va resultar ser deliciós. I més deliciosa encara era la forma de menjar-s’ho. Res d’estris; amb les mans.

Des d’aleshores que m’agraden les cebes calçades amb aquella salsa tan deliciosa que fan als bons restaurants i que a casa encara no hem aconseguit igualar. Si menjar ja és un dels grans plaers d’aquesta vida, la calçotada s’eleva a la categoria del sublim, juntament amb els menjars de Nadal.

Aquest article ha estat publicat el Dilluns 9 de març del 2009 a les 1:31 i parla sobre Fotos, Gastronomia. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.