Un candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica visita Berlín i és rebut com un president. És Barack Obama, el candidat demòcrata. En sentim molt a parlar. De fet, els republicans nordamericans es queixen que la tele, diaris i ràdio n’estan enamorats. Però com és que té aquesta força de convocatòria? Tan especial és? Té carisme, és un líder, sap comunicar i empatitzar, i té un aspecte molt presidenciable. Però rius de gent a Europa, esperant el seu discurs amb banderes dels United States of America?

Hi ha qui diu que al final, està cantat, guanyarà McCain, el candidat republicà. Que EUA mai ha estat d’esquerres. Hi ha qui diu que Obama és massa bo perquè duri. Jo em pregunto en què es basen els de l’altre continent a l’hora de votar. I a l’hora em pregunto quina és l’Amèrica que m’agrada.

M’agrada l’Amèrica del progrés, de la investigació, de l’espectacle i la que és capaç de posar una dona blanca o un home negre en la carrera cap a la presidència. M’encanta l’Amèrica del “som-hi, que podem i ho farem!”

No m’agrada l’Amèrica de les llibertats retallades, de les autoritats repressores, de la violència i de la doble moral. I detesto l’Amèrica que fa de policia del món.

I no sé si m’agrada que un candidat bellugui masses a Europa d’aquesta manera. Ara, això sí, m’agradaria si fos jo qui m’encarregués del màrqueting d’aquest home.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 24 de juliol del 2008 a les 21:40 i parla sobre Actualitat, Política. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.