Dijous, 4 de juliol del 2013
Color català o color anglès?
Diumenge vaig aterrar a Catalunya després del meu primer mes vivint a Londres. En sortir de l’aeroport tot em resultava llunyanament familiar. O properament estrany… És possible que un mes hagi estat suficient per “desintoxicar-me” de tot allò que conformava la meva zona de confort?
Les primeres hores a Sant Feliu van ser de retrobament. Amb la calor i la humitat de l’ambient, amb els carrers, amb els cotxes circulant en la direcció equivocada, amb anar en màniga curta i pantalons curts fins i tot a la nit… Retrobament amb la posició dels coberts al calaix de la cuina, amb els horaris dels àpats, amb el matalàs i el coixí… Retrobament també amb l’esperit d’aquí. A falta d’una paraula millor. Color, potser?
El color de Catalunya i de Sant Feliu. Les actituds de sempre, les bromes de sempre, les converses de sempre, la forma de fer servir les paraules i el fons que volen expressar. L’esperit. Perquè ara m’adono que, tot i que la meva adaptació en arribar hagi durat menys de 24 hores, aquest mes a Londres m’ha permès adoptar certa distància amb el que era la meva vida aquí. I crec que això és molt sa.
Catalunya és vermella passió. Anglaterra és blau cel, com la línia de metro que em deixa a casa. Vermella passió perquè hi ha una crisi financera, de valors i d’afartament molt aguda. Blau cel perquè la vida continua malgrat no siguin els millors temps. Vermella per la ràbia contra els poderosos i malvats; blau per l’esperança i la creativitat.
A Catalunya l’esperit és d’impotència, de recreació en la fatiga col·lectiva. Cal estalviar, conformar-nos amb el que és de segona o tercera categoria (i estar-ne agraïts!). “Ens mereixem més, sí sí! I ens ho volem creure, eh! Ens mereixem més. Ens mereixem més?” A Catalunya l’interrogant que es viu a nivell planetari està pintat d’un vermell que volem creure que sembla verdós. Però no. Hi ha moltes teranyines que cal retirar.
A Anglaterra l’esperit és de convenciment que tot anirà bé. Serenitat. Aquí sempre està ennuvolat, i no hi ha cap problema amb això. Pitjor és quan plou. I és una joia quan surt el sol. Així que quan el dia és gris estem contents, perquè sabem que el sol sempre està darrere els núvols. I que ens el mereixem. Ens mereixem el millor, i no cal que ningú ens ho vagi repetint, perquè ho sabem. Blau cel, el blau de la creativitat, el que sempre hi és.
M’és molt difícil descriure amb paraules el contrast d’esperits o colors que veig entre aquí i allà. Potser és perquè vermell passió era el que jo era, i blau cel el que vull ser. Agraeixo aquests contrastos a la vida, perquè em permeten decidir el que m’agrada i el que no m’agrada. Cap on vull anar. Gràcies a aquesta distància que m’ha donat Londres, ara sé del cert que quan torni a viure a Catalunya (que no sé quan serà), la meva mirada serà més rica i apreciativa. Que podré aportar un color nou, el meu. Fins aleshores, casa meva és a Vauxhall, al barri londinenc de Lambeth, tocant el riu Tàmesi. I tot just m’hi acabo d’establir.