Diumenge, 30 de juny del 2013

Ja tinc National Insurance Number

Era l’última tasca que em faltava per marcar en la llista de coses a fer només arribar a Londres: demanar el número de seguretat social. L’altre dia vaig anar a la temuda entrevista. Perquè temuda? Perquè has sentit històries del que li va passar a aquest i a aquell. Al final li donen a tothom, però jo anava alerta. A casa reps un full després de demanar hora per telèfon. T’hi posa el dia i lloc de l’entrevista. I assegura que has de “portar prou proves per satisfer-los” conforme te’l mereixes, ja que decidiran si te’l poden donar o no. Si sense això no pots treballar legalment, ni fer factures com a freelance ni res.

Em presento a l’hora indicada al Job Centre Plus indicat i em fan esperar. Les senyores que t’etenen, molt simpàtiques i “trempades”. M’agrada. Bona sensació. Tot son dones. Tot menys… atenció que s’acosta un senyor d’uns 50 amb un full a les mans… atenció… i sí, crida el meu nom. Només el nom, que el cognom no s’atreveix a pronunciar-lo. Caram… tan simpàtiques que semblaven les noies i va i em toca el senyor. Espero que sigui per a bé.

I efectivament, per l’aspecte deu ser d’orígen indi, cosa que em fa pensar que el seu tracte als nouvinguts serà més sensible i tot. Em diu que acaba de fer la pausa per dinar. Jo li dic que no tinc cap pressa, que comencem quan li vagi bé (aquí l’Albert guanyant punts). En resum, que no va ser una entrevista, sinó més aviat un protocol per omplir formularis. Molt maco, l’home. El truquen a mitja “entrevista”, i després es disculpa per la interrupció (això de demanar perdó allà a Espanya no ho fan, oi?).

En 7 dies rebo el número a casa, imprès en una carta. Ja puc tornar a Sant Feliu amb la tranquilitat d’haver complert els passos administratius necessaris. I de fet, aquí estic, acabant d’escriure aquestes linies a més de 10.000 peus d’altura, en un avió de la companyia Norwegian que ofereix Wifi gratuit a bord. Falten 35 minuts per aterrar a Barcelona, on m’hi estaré 4 setmanes encarregant-me d’un projecte que m’engresca (i aprofitant per anar a la platja, pujar muntanyes pirenaiques i veure els amics que tot just fa un mes que no veig).

El riu de la vida fa revolts, i jo em deixo portar amb alegria.

Aquest article ha estat publicat el Diumenge 30 de juny del 2013 a les 15:09 i parla sobre Filosofades, Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari