Els cinemes Yelmo Cineplex de Sant Feliu de Llobregat pleguen després de 10 anys a la ciutat. Curiosament, coincideix amb l’aniversari dels 25 anys de la cadena d’exhibició cinematogràfica.

M’ho van dir dilluns i, tot i que no em va sorprendre, em va entristir. Vaig trucar el Jordi Rodríguez, gerent dels cines, i m’ho va confirmar. L’etern rumor santfeliuenc s’ha acabat complint. Ens hem tornat a quedar amb un sol cinema a la ciutat. 20 treballadors s’aniran al carrer i milers d’espectadors potencials s’aniran a altres ciutats per veure cinema. Què ens passa a Sant Feliu que veiem tancar els nostres cinemes, últimament?

Aquesta tarda he anat a veure la meva última pel·lícula en aquest complex, i he observat que, no només no havien renovat cartellera, sinó que només tenien obertes 4 sales de les 8. Una barrera de pòsters de pel·lícules separava el hall en dos. Al final no es projectava The Host (tal com deien alguns diaris), i per no resignar-me a deixar el viatge en va he entrat a veure la que feia menys estona que havia començat, Epic Movie. Una me de peli. En sortir he pensat que potser ha estat una metàfora que el meu comiat fos tan desastrós. Però no. En aquests cinemes he vist molt bones pel·lis:

Moulin Rouge (sala 7, per segona vegada), Los Increíbles (sala 8, de preestrena i dos dies seguits), Mystic River (sala 2, després d’un sopar amb els amics), King Kong (sala 1, dos dies seguits), Náufrago (sala 4, amb la meva germana), Harry Potter y la piedra filosofal (sala 8, amb el meu cosí i sense saber qui era Harry Potter), Batman Begins (sala 1, amb el meu cosí també), Inteligencia Artificial (sala 1, també amb el meu cosí i que vam haver de córrer per arribar a temps), Monstruos SA (sala 8, amb el meu germà, la meva tieta i el meu cosí petit), Atlantis (sala 1, amb el meu germà i unes crispetes gegants), Señales (sala 8, tot sol, sense crispetes i fins al final de tot dels crèdits), Hannibal (sala 1, que el so fallava de tant en tant), Misión a Marte (sala 8, amb tota la família)… Són moments que tinc ben clars en la memòria, i que no es podran tornar a repetir en aquest lloc.

Quin és el futur que li espera al cinema? El CineBaix? Unes sales gestionades per un grup de voluntaris? Un complex que sobreviu per l’altruisme d’uns pobres il·lusos que ens estimem el CINEMA (amb tot el seu significat)? És trist. Molt trist. No trobeu? Però, és clar, tal com em deia el Santiago Artal, director de Yelmo Cineplex a Catalunya, una empresa privada està feta per guanyar diners. Si d’una cadena hi ha un cinema que té pèrdues, s’aguanta durant un temps, però si no tira no tira. Aquest mes de març fa 10 anys que Yelmo va obrir al recinte del Caprabo. El contracte ha vençut i l’empresa ha decidit no renovar. És així de senzill.

Hi ha santfeliuencs clients de CineBaix (jo en sóc, així com voluntari –faig la web-), que estan contents que el Yelmo tanqui. No entenc perquè. Quina lògica hi ha en manifestar-se contra el tancament del Guinart i celebrar la clausura del multicinemes? Aquesta hipocresia de qui defensa ferventment el cinema reflexiu i d’autor i renega del comercial no em sembla justa. L’altra dia vaig veure el clàssic del CineBaix Rocco y sus hermanos. Avui he vist Cartas desde Iwo Jima (totes dues obres mestres i totes dues en V.O.S.E.). Però totes les pel·lis que he citat més amunt m’han fet vibrar igualment. I són dolentes? No són dignes de veure?

Fa 3 anys vaig lamentar el tancament del Guinart i ara lamento el tancament dels Yelmo. El primer va reencarnar-se en CineBaix, però… Qui es manifestarà pel segon? Ningú. És la vessant més cruel de la indústria del cinema. Aquest divendres dia 30, caput.

Aquest article ha estat publicat el Diumenge 25 de març del 2007 a les 2:53 i parla sobre Cinema. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.