Dijous, 1 de desembre del 2011
La màgia existeix (10)
Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.
La loteria de la vida
Ara són dates d’anuncis de Nadal, i el que no falla és el de la Loteria Nacional (d’Espanya). Ahir vaig llegir que aquest any, en comptes de 85.000 números n’hi ha 100.000. Tot i això, diuen que la probabilitat que aquest any toqui la grossa de Nadal continua sent la mateixa: el 0,7%. També he llegit una cosa que m’ha fet molta gràcia: que la loteria és l’impost voluntari dels que no saben matemàtiques. Jo no hi hi jugo, a la loteria. Hi vaig jugar un any, i com que no em va tocar, vaig decidir no tornar a gastar-me els calés en jocs d’atzar. I quan algú em vol vendre una participació em sap molt greu dir que no, igual de greu que em sap quan un músic ambulant a la Renfe demana diners. Els dos casos tenen una cosa en comú: si no compro o no dono diners em sento mala persona; si sí que en dono, em sento un imbècil que ha caigut en el xantatge emocional.
No ho sé, però de vegades tinc la sensació que això de la il·lusió de la loteria no és sa. Que és una il·lusió falsa, no és de les que et fan venir papallones a l’estómac, sinó de les que et fan venir retortijones (el que en català seria recargolament de tripes, però que en castellà queda més bast; retortijones). Quan s’acaba el sorteig i no t’ha tocat et sents pitjor que abans, però l’any següent tornes a caure. I això en el millor dels casos. El pitjor és que et toqui. Que et toqui la loteria, tothom ho diu, és la ruïna. Desestabilitza l’economia personal o familiar fins a fer-la caure. Perquè de cop i volta et trobes amb uns diners que no saps què fer amb ells, no saps com els has de gestionar… Només saps en què t’ho gastaràs. Jo crec que has de ser una persona molt sàvia per no morir econòmicament en cas que et toqui la loteria. I a més, els diners no donen la felicitat, diu la dita popular.
L’egoisme de l’Eric
En la meva creuada per anar explorant mentalment els camins de la felicitat, em pregunto si serà veritat el que llegeixo a alguns llibres, que diuen que tots seriem més feliços si fóssim més egoistes. Sí, sembla paradoxal, perquè egoisme s’acostuma a estar relacionat amb falta d’empatia, falta d’amor al proïsme, falta de connexió amb l’entorn. Jo encara no acabo de veure-ho del tot clar, però sembla que els savis apunten a que si tots fóssim més egoistes, el món aniria molt millor. Imagino que deu venir per allò que si ens ocupem de nosaltres mateixos no intentarem controlar els demés, no? Que és l’afany dels que busquen poder: controlar els demés. És com allò del paradigma de control cap endins o cap enfora. Sí, el que viu en un paradigma de control cap a enfora, quan pateix un contratemps tendeix a buscar culpables en el seu entorn, vol culpar el món, perquè ell és la víctima d’un univers que complota contra ell. En canvi, qui viu en un paradigma de control cap endins, quan pateix un contratemps, el que fa és fer-se’n responsable i buscar solucions. Perquè ell és qui té la clau per sortir-se’n, i això no depèn de si aquell dia fa sol o fa núvol.
Potser si entenem l’egoisme d’aquesta manera sí que puc estar-hi d’acord, que si tots fóssim més egoistes, el món aniria millor. Un exemple d’aquest egoisme el tinc en un amic meu a qui admiro molt: l’Eric. L’Eric ara viu a Moçambic, amb la seva parella i la seva filla. Formen part d’una ONG anomenada Fundació Khanimambo, que ajuda als nens de Xai-Xai a Moçambic. Han construït una escola, donen suport a les famílies aportant medicaments i menjar, ajuden a construir cases per les famílies que ho necessiten… Quan ens trobem amb l’Eric i ens ensenya fotos, i ens explica històries d’allà, se li nota que vibra amb el que fa. Que no desitja fer una altra cosa. I un dia, parlant del voluntariat, d’ajudar els més desafavorits, em va dir una frase d’aquelles que se’t queden gravades. Em va dir: “Jo no faig tot això pels altres. Ho faig per mi. Perquè sóc feliç fent-ho. O sigui que ho faig per egoisme”.
Escoltem-nos
Cada vegada que penso en això que em va dir quedo més convençut que té raó. I que tan de bo tots fóssim tan egoistes com ell. Que si tots ens escoltéssim realment, si escoltéssim els nostres desitjos reals… no l’ansietat que ens provoca els falsos desitjos, els desitjos tòxics… sinó allò que ens motiva, allò que ens apassiona més enllà de les capes d’artificialitat que ens col·loca la societat… si féssim cas del que ens diu la nostra intuïció que hem de fer, perquè és allò el que voldríem fer eternament… el món seria un lloc perfecte. I, ara diré una bajanada, però potser el que la nostra generació desitja fer és contribuir a fer conscient al món, que un altre món és possible. I potser per aquesta raó se’ns ha donat la oportunitat perfecte per demostrar-ho, en forma de crisi, de desigualtats socials, de retallades de drets, de destrucció del planeta… No ho sé, és una bajanada, però de vegades hi veig alguna connexió.
Això de l’egoisme i de seguir la nostra intuïció, els nostres desitjos sincers, crec que connecta molt amb allò de la guia emocional. “Allò que a mi em fa sentir bé, sé que és el correcte”. Si noto aquell nus a l’estómac… mmm… això no acabarà bé, deixa-ho estar. T’imagines que tothom actués així? De forma honesta? Fluint amb la porció d’univers que som cadascú de nosaltres? Wow, el món seria un altre. I jo crec que veuré aquest món. I ho crec perquè, els dies que me’n recordo, intento construïr-lo.
Així que pensant en tot això, pensant en fluir, en seguir els desitjos sincers, pensant en l’admirable egoisme de l’Eric, pensant en situar-me en el paradigma de control cap a endins, i no prenent el rol de víctima que busca culpables, pensant en l’anunci de la loteria de Nadal que ens infecta de falses il·lusions… pensant en tot això em venen ganes de dir que, no la sort, sinó que màgia us acompanyi. Perquè la màgia, estimats, existeix.