Dijous, 24 de novembre del 2011

La màgia existeix (9)

Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

 

El pilot automàtic

Fa dues setmanes que faig molt enfeinat. No paro. Semblo un zombi que va complint amb les tasques de l’agenda, i que va omplint forats encara lliures. No us enganyeu: m’agrada tenir coses a fer. Però estem amb el mateix de sempre: ve tot de cop. Tinc una amiga que sempre m’ho repeteix, “tot en excés és dolent“. I és que quan venen les coses, venen juntes i sense avisar.

Aquests períodes de tanta feina concentrada són una mica convulsos. Segons el diccionari, convulsió significa “Contracció violenta, involuntària i patològica dels músculs esquelètics que determina moviments irregulars localitzats en un grup muscular o en diversos o bé generalitzats per tot el cos“. Resumint: que se’t contrauen els músculs sense que ho vulguis. Per la tensió, clar. I així acabem, que en èpoques d’estrès comencem a patir contraccions musculars, mal d’esquena… El nostre cos se’n ressent. Però, de mica en mica, cada vegada suporto aquests pics d’estrès amb més calma. Pensem-hi. Què passa quan no pares? Que no tens temps de reflexionar. De pensar. No et fixes en el que fas, no hi poses tota la teva atenció, perquè tens la sensació que si et recrees en allò que fas estàs perdent el temps i la següent entrada del teu calendari, de la teva agenda, t’enganxarà de seguida. No estàs present. Per tant, poses el pilot automàtic. Quan vaig estressat, poso el pilot automàtic.

Això, de fet, està explicat científicament. Jo ho he sentit de diverses fonts. Ara no sabria citar-ho fidelment, però crec que té a veure amb una zona del cervell que es diu l’amígdala, que és la que pren el control del cos en moments d’estrès, en què els nostres avantpassats necessitaven concentrar les seves forces per fugir corrents d’algun depredador, per exemple. En tot cas, aneu a la web de TV3 i veieu els dos programes de “Singulars” on van entrevistar el metge Mario Alonso i allà ho explica de meravella.

El pilot automàtic. Quan anem amb la directa per la vida, el dia se subdivideix en franges horàries que cal superar… i així és més difícil gaudir amb allò que fas (que és la filosofada que vaig deixar anar la setmana passada, quan deia que el secret estava en aconseguir gaudir d’allò que fas ara mateix). Clar, si vaig amb presses, no sé ni tan sols si sóc jo qui fa tot allò que faig. Perquè no hi poso tota la meva presència. Ho faig tot automàticament, per inèrcia, com quan camines pel carrer escoltant la ràdio i de cop i volta tornes en sí i ets en una cruïlla però no saps com hi has arribat, no recordes els carrers que has travessat. Doncs això és igual. És impossible viure així sempre. I a més t’agafen mals musculars.

 

La matèria prima

Però de vegades ho has de fer. A mi escriure m’ajuda a prendre contacte amb mi mateix. Sempre ho repeteixo. Així, trobo que si faig habitualment l’exercici de mirar-me endins, aquest exercici d’introspecció, d’observació… aleshores trobo que és més senzill fer-ho en èpoques d’estrès. Perquè ja hi estic més acostumat. I en relació a aquest tema, vull parlar del mal d’alzheimer. Sense ser-ne un expert, però trobo que és un bon exemple que tots coneixem. Les persones amb alzheimer van perdent la memòria, diuen que progressivament es tornen com nens petits. I això em porta a pensar què som nosaltres. Som la nostra ment? La nostra memòria? El nostre comportament? O som allò que queda quan tot això s’erosiona? Si és així, no creieu que val la pena polir cada dia aquesta matèria primera de què estem fets per, si mai ens trobem que no podem passar-la pel filtre de la ment i la memòria, ens quedi una bona essència?

Penso, per exemple, en la gent malhumorada. Una persona permanentment enfadada amb sí mateixa… Potser aquesta persona, pels imperatius socials o per l’educació que ha rebut, en el dia a dia reprimeix aquest mal humor i actua de forma cortès. Però per dintre el corroeix el sofriment. Si aquesta persona, un dia va perdent la memòria, l’habilitat de passar pel sedàs de la ment tots els seus sentiments, l’habilitat social… què en queda?

Per tant, en aquest sentit, crec que tots nosaltres disposem d’una eina valuosíssima com és la ment, que ens permet aprendre sobre el nostre món, l’exterior i l’interior. I crec que val la pena que aprofitem a modelar la forma com som des de dins, des de l’ànima, no des de la raó. Així que, reinterpretant aquella frase de James Dean de “viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic”, jo diria, “viu plenament, sense preocupar-te per la mort i deixa una ànima bonica“… si és que s’ha de deixar.

 

Així que pensant en tot això; pensant en la meva agenda apretada que aquesta setmana no m’ha permès preparar una secció més llarga per la ràdio, pensant en els zombis estressats, en el pilot automàtic que ens allunya del moment present, pensant en les contraccions musculars que té tot això com a conseqüència, pensant en què som, en què queda de nosaltres si una malaltia ens degenera la memòria, la identitat, pensant en que val la pena valer-nos de la ment ara que podem per anar entrenant l’esperit… pensant en tot això, i malgrat l’amígdala que em té segrestat i que aquesta setmana no em deixa pensar lliurement… malgrat això, continuo creient que la màgia existeix.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 24 de novembre del 2011 a les 11:05 i parla sobre Filosofades, Ràdio. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari