De vegades em pregunto què m’empeny a sentir-me d’una determinada manera. És l’entorn? L’entorn físic, sensorial o social? Aquest cap de setmana he continuat amb la “neteja a fons” de la meva habitació. (Visc amb els meus pares -i orgullós-). Quan dic neteja a fons vull dir treure-ho absolutament tot de lloc, veure què és el que no necessito i llençar-ho. És com una catarsi, una renovació que m’agrada fer molt de tant en tant quan em sento estancat. I funciona.

Trobo racons que ja ni recordava que existien, objectes que pertanyen al passat i que porten una càrrega adjunta. Em fa recordar perquè vaig guardar cada objecte, i llavors m’obligo a preguntar-me, ara, si realment el necessito. He llençat moltes coses. Caixes de CD que només ocupaven espai, revistes que guardava “per futures referències” i que mai m’havia tornat a mirar, manuals d’instruccions d’aparells que ja no tinc, caixes originals de productes que ja estan fora de garantia, números especials de revistes que em feia pena llençar… N’hi havia un que no em vaig llegir mai, en realitat, però que guardava com un tresor. Per sort, el temps li ha tret la càrrega emocional que portava i l’he pogut llençar (no sense abans preguntar als meus germans si la volien, amb l’esperança de no separar-me definitivament de l’aferrat objecte). Tot plegat ha estat un procés dolorós. Com tots els canvis.

Però volia redecorar-me una mica. A simple vista només es veu un petit canvi en el capçal del llit, però els canvis van per dins. He llençat tants objectes inútils que ara tinc molt més espai per les coses importants i noves que puguin venir. Sí, clar, hi ha coses de les quals encara no m’he pogut desempallegar: la bossa promocional de paper que em van regalar amb aquell llibre que tant m’agrada, els pòsters gegants que col·leccionava de les meves pel·lícules preferides, i l’osset de peluix de la meva infantesa. Sí, efectivament. Em sembla que mai me’n podré separar. Hem viscut tant junts… Ja des que duia xumet. Té un lloc al fons de l’armari, esperant pacientment la propera “neteja a fons” per aparèixer de nou, per recordar-me que segueix allà, somrient i amb la llengua fora, com sempre.

Necessitava canviar les coses de lloc, impregnar els calaixos de la olor d’aquell aftershave que tan m’agrada però que mai em poso perquè em pica a la cara, retocar alguna forma, canviar el color de les parets… No ha estat un canvi immediat, sinó progressiu, que va començar al juny. Necessitava que el meu entorn més immediat no em recordés la persona que he estat durant els últims 10 anys. Perquè, ostres!! Ara me n’acabo d’adonar!! Tot just aquest mes de novembre de 2009 fa 10 anys que els Bonet vam venir a viure a Sant Feliu!! Quina casualitat! Escriure m’ajuda a connectar neurones, je!

En tot cas, aquest canvi m’ajuda a tenir present la idea que no cal que actui com s’espera de mi. No cal que actui com hauria actuat l’Albert de l’any passat en la mateixa situació. Perquè no sóc el mateix, cap de nosaltres ho és. No em puc canviar el nom cada dos per tres, però si pogués, ho faria. Els errors que vaig cometre en el passat els va cometre un altre. Jo no sóc el mateix que ahir. Ni que demà.

Bona nit.

Aquest article ha estat publicat el Dimecres 11 de novembre del 2009 a les 2:18 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.