Dimarts, 13 d'octubre del 2009
“Àgora”, hem evolucionat?
Avui he vist “Àgora”, d’Alejandro Amenábar. La pel·lícula no és res de l’altre món. No està malament, però va una mica perduda i és irregular. Li falta coherència, i tinc la sensació que el director encara ha d’aprendre a posar en pràctica la part més dolorosa del procés creatiu: eliminar les parts que no funcionin.
Però a banda de la qualitat de la retòrica, el fons és interessant. La raó contra la creença. Qüestionar-se contra imposar-se. El poder contra el saber. Gairebé 400 anys després de Crist, el cristianisme es va estenent per un imperi romà en decadència. Els seguidors de la ideologia cristiana tenen per objectiu imposar la “veritat de Déu” entre els pagans, oh pobres ignorants que aniran a l’infern! I, és clar, la imposició s’implanta a través de la violència.
No és un argument gaire profà als nostres temps, oi? (valga el joc de paraules). Sembla que en 16 segles no haguem après gaire. Les idees es continuen imposant, siguin religioses o materialistes, apartant tota divergència. “Lluny d’enriquir, les divergències són amenaces al nostre objectiu, a la nostra missió: adoctrinar”, deuen pensar aquells que abracen l’autoritarisme. Avui en trobaríem exemples en molts plans: en el cercle íntim, social, professional, polític, religiós… Sembla que no hem evolucionat gaire. Les actituds dels nostres avantpassats continuen formant part del nostre comportament, si bé les conductes que l’evidencien s’han sofisticat.
No és una excel·lent pel·lícula, però sí ens recorda d’on venim, i l’estupidesa que ha caracteritzat les “civilitzacions” humanes precedents. Una imatge representa amb crueltat la metàfora que regeix aquesta història: els fidels cristians destruint segles de coneixements emmagatzemats en la biblioteca d’Alexandria. La fe cega i rància que dóna l’esquena al seu propi Déu: l’amor al coneixement, la filo-sofia.
