Va, llencem la casa per la finestra i anem un segon dia a la cerca de diaris. Aquell objecte de paper de l’era pre-digital en què… bé, ja deveu recordar com eren els diaris. Hi ha zones d’Espanya que encara els gasten. Però no tots. Resulta que el meu cosí, innocent d’ell, va i demana si tenen La Vanguardia. (No). I El Periódico? (No). Com és que no? “Es que no nos dejan. Nos lo tienen prohibido”. Toca’t els nassos!

No sé perquè, però no em va sorprendre gaire. Durant uns minuts vaig fer un canvi de xip. Aquella Galícia que jo conec (la de les vaques, les olors, els familiars de l’arbre genealògic complicat…), aquella Galícia va ser violentament reemplaçada per l’altra Galícia. La del president exfranquista que no fa servir condó, la que fa cas d’homes curts de vista com un ramat d’ovelles amb gana, la que necessita alliberar-se de les idees predemocràtiques per madurar, i la que pateix el càstig d’un grup empresarial que practica la censura heretada de la dictadura per impedir que els habitants s’informin de forma lliure.

Si és cert allò que va dir aquest quiosquer, sembla que el propietari de l’empresa no és gaire amic de la pluralitat i la llibertat d’expressió. Un exemple més de com s’aplica la censura en ple segle XXI.

O també és possible que senzillament no sàpiguen que existeixen altres diaris, més enllà.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 3 de setembre del 2009 a les 11:24 i parla sobre Filosofades, Fotos. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.