Ahir, en el segon debat entre Zapatero i Rajoy, vaig adonar-me de les limitacions de la política. Es van repetir els mateixos temes que el dilluns anterior, però amb un to més elevat. El que va ser actor i president dels EUA Ronald Reagan, va dir “he dit moltes vegades que la política és la segona professió més baixa, i m’he adonat que guarda una estreta similitud amb la primera”.

Tot és imatge, tot són gestos, tics als ulls, a la llengua, sipis que surten volant, mans controlades, espatlles rectes i molts gràfics i llibres blancs. La paraula també compta, sí, però sobretot per numerar les vegades que s’ha dit tal mot o expressió. Si no coneixes prèviament les posicions polítiques de cadascun d’aquests dos homes, a vegades et confons de partit. Que el Rajoy parla del carro de la compra? Que el Zapatero defèn l’alta velocitat?

He vist aquests dos debats sencers i m’han confirmat l’opinió que tinc de tots dos:

Mariano Rajoy és el puntal de la por, del catastrofisme, de la serietat, la violència i la demagògia. Que no se n’adona que la violència engendra més violència? Que tot allò que vol defendre s’ha d’aconseguir fent el primer pas, no fent servir les armes que precisament vols derrotar? Em dol veure com el representant de milions de persones se situa en el prisma de l’odi, del confrontar uns amb altres, de trepitjar alguns ciutadans (jo entre aquests, com a català) per arribar al poder i executar allò que anuncia: “el gobierno está para mandar y los todos los ciudadanos para obedecer”. Cal revisar democràcia al diccionari.

José Luis Rodríguez Zapatero és la representació del “quiero y no puedo”, de l’optimisme il·lusori, de la intel·ligència i la sensibilitat del qui encara no s’ha adonat que liderar un país vol dir escollir entre dos mals. Fa quatre anys molts el van votar com a alternativa al govern que va portar el terrorisme internacional a Madrid, el seu vot era el de l’esperança. Prometia respectar tots els espanyols tal com son, sense intentar imposar llengües ni cultures (o dificultar l’accés a les pròpies de cada regió, que és el mateix, en aquest cas). Fins que va adonar-se que la butaca que ocupava comportava molts compromisos i responsabilitats, i que la seva visió de futur quedaria limitada pels lobbies de poder. Com he sentit avui en una sèrie de política “el seu error no ha estat no complir el promès, sinó haver promès el que no podia complir“. Cal revisar compromís al diccionari.

Concluïnt, veig raons per no votar cap dels dos. Rajoy perquè odia tothom qui no és com ell, perquè vol homogeneïtzar els espanyols, perquè mina Catalunya i els catalans, pel seu doble discurs i per creure que la por és la millor forma de govern. I Zapatero perquè no podrà defendre un Estat Espanyol federal, perquè voldrà amagar els diners que Catalunya regala a Espanya cada any, perquè ha renunciat a arribar a la pau al País Vasc (voldrà la derrota?), i perquè es pensa que el desastre de Renfe li sortirà de franc a les eleccions.

Probablement els partits que tenim més a prop seran els que miraran més per nosaltres (tant els de dretes com els d’esquerres). Continuaré pensant, que encara ens queden uns dies.

Aquest article ha estat publicat el Dimarts 4 de març del 2008 a les 15:02 i parla sobre Actualitat, Política. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.