Dissabte, 5 de gener del 2008
Mimzy: una petita joia
Ai, però com m’agrada la ciència-ficció i la fantasia! Avui s’ha estrenat finalment Mimzy, más allá de la imaginación (The last Mimzy) a molt poques sales (11 a les comarques de Barcelona). Va ser veure el trailer i esperar-la en candeletes. Sobretot perquè és fantasia, però també perquè s’endinsa en aquell camp tant abstracte del descobriment d’altres mons (de l’obertura de la ment i l’ampliació de la consciència).
Aquest film es basa en un conte de ciència ficció de 1943 que llegiré quan acabi d’escriure aquest article (vull plasmar la sensació que m’ha deixat sense alterar). En un futur d’aquí a milions d’anys, l’espècie humana ha anat degenerant genèticament per efecte de la contaminació atmosfèrica; són dèbils, vells i imperfectes. Però la tècnica ha avançat molt, i un científic aconsegueix enviar enrere en el temps uns objectes que serviran per assegurar la supervivència i restauració de l’espècie humana. L’últim d’aquests Mimzy el troben dos germans, i a partir d’aquí l’aventura és descobrir com això els fa desenvolupar les seves capacitats intel·lectuals: telepatia, telequinèsia, teletransport, levitació i control de forats espai temporals.
Allò desconegut que fa tanta por i que, ara per ara, sabem que és no només factible sinó necessari. Estem malgastant les nostres possibilitats a la Terra, hem d’aprendre a escoltar i veure més enllà. Cal evolucionar i fer-ho sense destruir-nos.
L’escena de la pel·lícula des de la qual es narra la història em recorda molt a un moment que apareix en un llibre de Brian Weiss (em sembla que és Muchos cuerpos, una misma alma): Fent una progressió a un pacient, aquest explica que es troba “a milions d’anys en el futur, a la Terra. Hi ha molta vegetació, moltes flors i el planeta desborda vida. Però no hi ha persones físiques. Els habitants del planeta han evolucionat tant que ja no necessiten un instrument tant primitiu com el cos físic per seguir el camí de la vida”.