Ho reconec: sóc addicte a les crispetes.

No puc evitar-ho, és més fort que jo. Quan veig una pel·lícula, em venen ganes de menjar crispetes. Quan passo per un centre comercial (o no) i em ve l’aroma a aquest fruit sec expandit, em ve la salivera. Però el problema no és aquest, no. És que les delicioses, blanques i calentones crispetes, de forma natural, les he de regar amb un BRE del 2007. Sí, sí; una Beguda Refrescant d’Extractes. Bé, potser aquest caldo el coneixeu més familiarment com “la CocaCola” (que en el meu cas es “la Pepsi”, quedi clar).

Ah, això ja és més fotut. Les crispetes… bé, tenen sal i oli (o mantega). Però la Cola té quilos i quilos de sucres saturats que obstrueixen les artèries i, sobretot, sobredimensionen els greixos corporals.

Tinc un problema; sóc addicte a les crispetes i em sento culpable quan em rendeixo al seu poder d’atracció. És més, em sento pitjor quan he de pagar 6€ (1000 peles!) per unes crispetes i una BRE al cinema. Això sí que fa mal. Però clar, a casa, amb el microones, els gels, el bocoi i l’ampolla de 2 litres… És difícil reprimir-se. I com!

Prometo que pel nou any em prometré intentar deixar aquest mal hàbit. Mentrestant, podeu escoltar el so del procés de metamorfosi de les “palomitas de maíz” i (el millor), com “respiren” un cop fetes.

Aquest article ha estat publicat el Divendres 4 de gener del 2008 a les 1:38 i parla sobre Filosofades, Fotos. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.