Porto dues setmanes de canvis. Primer vaig decidir (casi de cop i com una intuïció) deixar la ràdio. Després vaig dedicar-me a fer neteja de la meva habitació. “No la tenies molt ordenada, ja?”, em preguntava algú. Sí, però em vaig passar tres dies traient-ho tot del seu lloc, netejant, decidint si ho necessitava i llençant o recol·locant. Ha estat un gran exercici (com bromejava l’altre dia “redecora tu vida”, ara sóc una altra persona). Hi havia molts objectes al quals estava aferrat, però que en realitat només destorbaven; eren innecessaris i em mantenien unit a tot el que representaven, i això és incompatible amb la idea que tinc del jo canviant. (Sí, sí, aquesta entrada té la categoria de filosofades, quedeu avisats).

D’altre banda, vaig tornar a veure aquells amics amb qui em retrobo anualment per aquestes dates (haig d’escurçar aquest lapse). Total, que ara l’horitzó de la meva vida a curt termini (perquè un any és curt) és més lliure, amb la ràfega de vent que s’ha endut la boira que flotava. Com deia Louise L. Hay a Sana tu cuerpo: “Confío en el proceso de la vida. Estoy a salvo.”

A més, acabo de veure el documental ¿¡Y tú qué sabes!? Dentro de la madriguera, que és la versió extensa del film que ja havia vist. Cal veure-la, ja que exposa eloqüentment moltes de les idees que de vegades es fan tant difícil d’expressar (és densa, eh). Em quedo amb l’animació didàctica del final que ho resumeix tot, sobre com explicar a un ésser bidimensional que existeix una tercera dimensió i que si vol, pot ser-hi.

Vaja, que els canvis no són tant difícils una vegada comences. Som nosaltres els qui, amb les nostres limitacions autoimposades, ens dediquem a seguir amb els patrons de conducta que impossibiliten els canvis (que tant temem). Al cap i a la fi, com es diu al film, per poder fer alguna cosa “impossible”, només cal adoptar la pauta mental necessària per realitzar-la. O, al contrari, eliminar la pauta mental que evita que la realitzem. Tal com van citar ahir d’algú que ara no recordo al programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio, “com que no sabia que era impossible, ho vaig fer”.

Qui és el director de la meva vida?
Jo (però no es rebutja ajuda, en ocasions)

Aquest article ha estat publicat el Dijous 20 de setembre del 2007 a les 1:29 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.