Dijous, 8 de maig del 2014
Gatwick: seguretat o control?
Ahir vaig volar novament a Barcelona. Per primera vegada, el control de seguretat no va ser només un tràmit, sinó una molèstia. A l’aeroport de Gatwick (el primer dels de segona categoria a Londres) hi han instal·lat unes noves màquines: uns escàners corporals.
En passar per l’arc detector de metalls, l’aparell va pitar. Així que la senyora em va indicar que em preparés per passar per l’escàner de cos. “Com? No, escolti…”. La senyora ens va mirar a mi i a una noia que hi havia al meu costat, i que també es mirava la màquina amb ulls escèptics. “Estàs preocupat per la màquina? Vostè també, senyora? Un moment que avisaré perquè els informin”.
Perdó? Perquè ens informin? No no, escolti que jo el que vull és no passar per la màquina, no que m’informin de des. Però era massa tard. Un noi jove vestit amb trajo i corbata i amb una targeta identificativa penjant del coll s’acostava. “Els preocupa l’escàner corporal?”. Mentrestant, les meves dues safates amb l’equipatge de mà ja sortien del detector de raig X i jo no hi era per recollir-les.
“Sí”, vaig contestar-li al noi, “i també estic preocupat per les meves pertenències, que estan allà sense que ningú les vigili”.
“Vejam, em posaré així perquè pugui tenir-les a la vista”. 10 metres em separaven de la motxilla, la bossa, la jaqueta…
En resum, el noi ens va dir que aquest escàner de cos no era com els que havíem vist per la tele, que no funciona amb raig X i que no ens ha de preocupar la radiació. Que funciona de forma diferent. Honestament, no recordo si va dir que funcionava per resitències electromagnètiques o què. Jo pensava “on són els clàssic xequejos?, on algú et passava les mans per tot el cos). Li vaig preguntar si no hi havia alternativa, i em va dir que sí. “El portaríem a una sala privada on li demanaríem que es despullés per comprovar que no té res sota la roba.”
Apa! Òbviament, això trigaria més que passar per la màquina infernal, així que naturalment em vaig rendir. Em vaig descalçar i vaig posar-me a dins el tub, en posició de “mirin-me les entranyes amb tota llibertat”. Després em van haver de catxejar iguament amb les mans i un detector de metalls de mà (o explosius, ves a saber). Mentrestant, el meu equipatge de mà estava allà sol, a mercè de qualsevol. Em vai sentir del tot desprotegit. Si algú s’enduia el que era meu em deixaven despullat. Sense moneder ni targeta, sense identificació, sense claus de casa, sense telèfon, sense sabates.
En sortir de la màquina despulladora vaig anar a recollir les meves coses del final de la cinta, on havien lliscat i s’havien quedat aturades. Però faltava una safata. Una treballadora de l’aeroport la tenia i em va preguntar si era meva. “He de fer un breu test als líquids”, diu. Ah sí! Fes fes, no ve d’aquí.
Mentre recuperava el que em pertany pensava en com els poderosos es carreguen drets i llibertats per obtenir més control sobre les persones. Mentre em posava el cinturó reflexionava sobre el sentiment d’impotència en veure que estàs a mercè del sistema. Quan tornava a posar l’ordinador a la motxilla i el telèfon a la butxaca vaig adonar-me que alguna cosa s’havia trencat en la relació entre l’Albert i el sistema. Continuem casats, però la falta de llibertat és tan evident que la fidelitat ja no és un requeriment moral. Perquè en una relació el que dónes i el que reps ha d’estar balancejat. Si una de les parts incompleix els seus acords tàcits, es pot donar per terminat el contracte?
Jo sóc freelance.