Dilluns, 9 de juliol del 2007
Harry Potter i l’Orde del desordre
Molt de tant en tant, si tinc temps i la pel·lícula ho val, vaig a algun passi de premsa. Avui he anat a veure la cinquena adaptació de Harry Potter, Harry Potter i l’Orde del Fènix (and the Order of the Phoenix, que era versió original subtitulada). Aquest mes és clau per als fans de les històries de la J.K. Rowling, perquè el dissabte 21 es publica la última entrega de la sèrie, la setena. Però la pel·lícula també tenia moltes ganes de veure-la, i ha estat una decepció.
És una pel·lícula avorrida, irregular i mal rodada, però sobretot, mal escrita. He estat mirant a la IMDb i ho entès tot en observar el nom de qui ha adaptat el llibre a guió. Michael Goldenberg. Qui és aquest home, per favor? Diu que va coescriure el guió de la meravellosa Contact, i no ho entenc. Però tant se val, el resultat és pèssim. Sembla (i espero que sigui així) que els productors han decidit fer tornar el guionista de les anteriors pel·lícules, que tant bon treball ha fet. Així, tant the Half-Blood Prince com the Deathly Hallows estaran adaptades a la gran pantalla per Steve Kloves. Gràcies a Hollywood! Perquè veure com han destrossat una història ja de per sí no gaire intensa però sí ben lligada com the Order of the Phoenix ha estat una tortura.
És un film pla (en alguns moments m’ha semblat estar veient una telemovie) i amb personatges gens definits. I coi, era fàcil, simplement segueix la feina feta! Doncs no, no s’hi reconeix cap dels personatges de la novel·la, ni tan sols de les pel·lis. Cal dir que ja a la tercera (i sobretot quarta) entrega es van carregar l’Albus Dumbledore, s’en van inventar un altre, vaja, perquè no coincideix en absolut amb la bondat i saviesa immensa dels llibres. Dumbledore és Richard Harris, i sempre ho serà. Michael Gambon és un impostor. Però també en té culpa el director aquest nou que han posat, del bunyol de film que he vist avui, el David Yates, que desgraciadament sembla que tornarà a dirigir la propera. Ostres! Acabo de veure al vincle de la IMDb que he posat que el ganàpia ha fet més telesèries que cine. Doncs ja es nota, ja!
Estic molt enfadat i decebut per aquesta pel·lícula. A banda de ser avorrida, és irregular, perquè hi ha escenes eternament dilatades però en general la història corre molt de pressa (és el que passa amb els llibres gruixuts). A més, està desordenada (hi ha fets que realment succeeixen en ordre invertit i a la pel·li els posen com els dóna la gana (com l’expulsió de la professora Trelawney, que l’avancen a quan ni tan sols han començat les classes d’oclumància).
En resum. La primera pel·lícula (la pedra filosofal) és bona perquè és pur sentiment. La segona (la cambra secreta) és dolenta perquè està feta ràpidament, amb exactament el mateix equip i recursos, com una de sèrie B, i perquè el llibre és el pitjor de tots. La tercera (el presoner d’Azkaban) és la millor perquè el llibre és el millor de tots (fins ara), i la pel·li el segueix al mil·límetre, i a més els actors comencen a actuar de debò per sí sols. La quarta (el calze de foc) és probablement, junt amb la tercera, la millor, perquè és pur intel·lecte penetrant; perquè és un llibre de molta acció i això li va bé al cinema; perquè per primera vegada no fan mal les llicències que li atorguen independència del llibre (és una adaptació, no un apèndix); perquè el director deixa treballar els actors com cal i perquè el Patrick Doyle fa una música Potteriana (és a dir, JohnWilliamsiana) però amb segell propi; i per mil raons més.
I aquesta, la cinquena (Harry Potter i l’Orde del Fènix), és la pitjor (potser amb el perdó de la segona, que lluita per aquesta posició) perquè està feta sense passió, sense emoció, sense intel·lecte i sense humilitat. Si s’haguessin mirat les altres pel·lis potser ho haurien fet millor, senyors. Ah, i la música del senyor aquest Nicholas Hooper (clar, amiguet del Yates, que li va fer la música per alguns telefilms d’aquests), el millor que se li pot dir és que és transparent. Bé, excepte en les escenes ben fetes (que són poques), en què resulta molesta. Torna, oh gran mestre Williams! Com et trobo a faltar!
Harry Potter no és només una franquícia. És un símbol de la fantasia de moltes persones. Hi hauríeu de posar professionals mínimament competents, per favor! Que és una gran responsabilitat! Només puc consolar-me pensant que d’aquí a 10 dies podré llegir el final, el setè i últim llibre de les aventures del nen mag amb la cicatriu al front. Friso per tenir entre les meves mans Harry Potter and the Deathly Hallows, by J.K. Rowling.
