Aneu a veure al cine la pel·lícula documental “Into the Mind“. Després, seguiu llegint […] Bé, entesos, podeu llegir-me igualment, però l’efecte no serà el mateix.

Érem 3 persones a la sala. Una parella d’esquiadors de muntanya i jo. “Into the Mind” és gairebé un poema visual, un espectacle per a les retines que et contrau l’estómac, et fa prémer les dents i et deixa boca-badat segons l’escena. Muntanyes monumentals del Canadà, Alaska i Suissa esquiades per persones excepcionals. Perquè cal ser excepcional per tornar a intentar un descens setmanes després de ser tombat per una allau i estar a punt de morir.

Veure proeses com les que mostra aquest documental m’inspira. Em minimitza la por. Em recorda el que estic comprovant constantment a la meva vida. Que tots som excepcionals i podem aconseguir el cel. “Reach for the stars. Climb every mountain higher”, com diu aquella cançó tan alegre dels S Club 7.

Jo vaig aprendre a esquiar ara fa 2 anys. I fa tot just 1 any vaig iniciar-me en l’esquí de muntanya, que depenent del meu estat mental encara em costa. Però continuo buscant reptes. No busco ser-ne un professional, però ja m’agrada ser aprenent de tot. Tots els aprenents som també mestres a la nostra manera. Per a mi, superar-me és la meva satisfacció. Crec que tinc una sana addició a afrontar les meves pors. El plaer de trencar una por és orgàsmic. Crec que sóc un andromaníac dels reptes. I no crec que se m’acabin.

El que trobo més sexi en una persona, allò que em fa sentir una cascada d’admiració i amor, és l’esperit de superació humil. Perquè per reconèixe’s les pors cal conèixe’s a un mateix. Per conèixe’s cal observar-se. I per observar-se cal ser humil i veure que un no és Déu, sinó només una part del tot. La pel·lícula m’ha fet reflexionar sobre tot això. Tot i que no ha estat aquest seguit de pensaments verbalitzats en sèrie, sinó més aviat com un punt concentrat d’emocions un a sobre l’altre. El llenguatge limita el pensament. Però m’ho prenc com un repte.

Veient els esquiadors del documental pensava “quins cossos més poderosos capaços d’executar de forma natural tants moviments complexos!”. Però tant fa com sigui l’eina utilitzada. La funció crea l’òrgan i el desús en produeix la degeneració. Ho deia Lamarck. I m’he recordat d’una línia de guió de la pel·lícula “El pequeño Tate“, de la meva admiradíssima Jodie Foster: El que importa no és la magnitud del teu cocient intel·lectual, sinó com l’utilitzes.

Així que som-hi i exercitem els músculs que ens permetran pujar muntanyes! Entrenem les fibres intel·lectuals que ens facilitaran prendre decisions efectives i eficients. I treballem les articulacions emocionals que obriran nous camins de consciència en nosaltres i, per tant, en el món.

Perquè la cançó continua “Reach for the stars. Follow your hearts desire“. S Club 7 dixit.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 13 de febrer del 2014 a les 10:29 i parla sobre Cinema, Excursionisme, Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.