Avui he anat al cine. He vist Ocean’s Thriteen, la tercera entrega de l’Ocean’s Eleven. Persuasiva, molt persuasiva.
I no vull dir que surtis amb ganes de robar un casino, sinó que el Soderbergh s’ha lluit. És apassionant i divertidíssima, tot i que la idea inicial sobre la qual es desenvolupa la història està agafada una mica pels pels. Però així i tot, genial! És sens dubte millor que la segona (Ocean’s Twelve), i no sé pas si també supera la primera.

La música del David Holmes és prodigiosa (gastaré els adjectius extrems), i no he pogut esperar a baixar-me la banda sonora. Hi ha tres temes cap al final, el 16 (Fender Roads), el 18 (All Sewn Up) i molt especialment el que remata el clímax del film, la 17 (Snake Eyes), que són magnífics. I els que em coneixeu ja sabeu que no sóc gaire de música electrònica, més aviat de la melòdica i orquestrada. Però el John Powell i sobretot aquest músic irlandès anomenat Holmes, David Holmes, m’agraden molt.

És potser que en aquests temes hi veig sintonies en potència i per això em roben el cor? Ai no sé, el plaer no hi entén, de lògica.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 14 de juny del 2007 a les 1:25 i parla sobre Cinema, Música. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.