Aquest és el projecte que m’ha tingut ocupat aquest estiu, a mig camí entre Londres i Barcelona. Un documental que m’han encarregat en ocasió del 50è aniversari de la mort de Joaquim Folch i Torres, que va ser l’impulsor dels museus d’art de Barcelona als anys 20 del segle passat. Una història de les que m’agraden, però que ha estat complicada d’escriure i dirigir.

A molta gent li sona el cognom de Folch i Torres, però el que pocs saben és que eren 5 germans, i que tots ells van dedicar la seva vida a bones causes. El Joaquim va ser historiador, crític d’art i museòleg. I era tot un repte convertir aquests tres àmbits tan especialitzats en alguna cosa que interessés al públic en general. A viam si puc explicar com ho vaig fer.

Equip humà
L’ànima del projecte ha estat la Mercè Vidal, catedràtica d’Història de l’Art a la UB, amb qui ja he treballat en dues ocasions. Ella i la museòleg Marta Montmany han estat les encarregades de supervisar el contingut de la pel·lícula, la correcció acadèmica i el rigor històric. Juntament amb elles, vaig demanar al Xevi Casanovas que s’encarregués de portar la producció, i entre tots han dut a terme la feina de documentació. Han fet recerca de fotografies i material divers per a utilitzar en el documental, i s’han encarregat de les gestions necessàries amb totes les institucions implicades.

A banda del nucli fort, també ha estat molt important la feina de les veus dramatitzades dels personatges històrics. Perquè disposàvem de molts escrits originals de l’època, així que podíem utilitzar aquest recurs per escoltar la veu de Joaquim Folch i Torres i altres personatges. Les veus van ser gravades a Centelles, mentre jo seguia la gravació en directe via videoconferència des de Londres, i són dels actors centellencs Joan Puig, Arnau Casanovas i Mercè Masnou.

I un recurs visual que vem voler provar va ser el de donar relleu a les fotografies històriques. Personalment trobo molt difícil fer atractiu i dinàmic un vídeo amb moltes imatges estàtiques, i més si són en blanc i negre. Així que simular el 3D de les fotografies semblava una bona idea. El fotògraf Carlos Benito va ser l’encarregat de donar relleu al material fotogràfic, per tal que jo pugués jugar amb les capes i simular moviment en un espai tridimensional. No vem tractar totes les fotografies perquè no volíem abusar d’aquest efecte, però sí ho vem fer amb les més significatives, i en els moments en què hi havia poca presència d’imatge de vídeo.

Rodatge abans de tenir guió
S’ha donat la curiosa situació que vem haver de fer la gravació abans de tenir el guió del documental. Perquè el guió havia de ser la part més complexa, i jo estava a Catalunya només el juliol (recordo que ara estic vivint a Londres). Naturalment, ja teníem clara l’estructura de la història, i per tant sabíem què havíem d’anar a gravar i a on. Les entrevistes van ser una mica a cegues, però, ja que no sabíem quines parts teníem més fluixes, o quins capítols de la vida d’aquest home podíem explicar més detalladament que altres. Això ho determinaria en gran mesura la quantitat i qualitat de les fotografies històriques que trobéssim per il·lustrar aquests episodis.

Així que el rodatge va consistir a visitar els llocs que formen part de la vida de Folch i Torres, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, Plegamans, la Vall de Boí o l’Escala. Com faríem servir aquest material? Encara no ho sabia, però més valia que me’n sobrés que me’n faltés.

I després va venir la part més laboriosa d’aquest projecte: el guió. Us ho explico en un parell de dies.

Aquest article ha estat publicat el Dilluns 28 d'octubre del 2013 a les 15:14 i parla sobre Història, Vídeo. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.