Tinc la sensació de no saber on visc. Al juny vaig arribar a Londres, el juliol el vaig passar a Sant Feliu de rodatge en el documental que em van encarregar, a l’agost altre cop a Londres mentre l’editava, al setembre a Sant Feliu per enllestir-lo i presentar-lo, i ara de nou a Londres. Quan em pregunten quan vaig arribar no sé si dir 4 mesos o 2, que és el temps que he estat realment vivint aquí.

Recordo que unes de les coses que em van cridar l’atenció va ser la serietat de la gent. Persones més rígides, potser? Més eficients? Més robòtiques? Quan vaig anar a sol·licitar el número de seguretat social britànic, a la sala d’espera hi havia diversos espanyols. Entre ells comentaven “aquí la gente es feliz”. No sé com van arribar a aquesta conclusió. Perquè són són tan neguitosos? Perquè se’ls veu més tranquils i relaxats, amb més seguretat econòmica? I ara que torno a ser aquí estic veient cares tristes. Pel carrer, al supermercat, al bus… Cares que estan demanant alguna alegria, una abraçada. Fins i tot en llocs i situacions que haurien de ser lúdiques, les cares són llargues i inexpressives.

Suposo que tot depèn d’on mires. Allò de “l’atenció fa la realitat”. Això és el que em va passar a l’estiu. La segona vegada que aterrava al Regne Unit no era igual que la primera. Al juny tot era alegria, possibilitats, i les cares eren felices. A l’agost era tot el contrari. I l’únic que havia canviat era la meva actitud. Com diu l’Àlex Rovira, “malgrat no res canviï, si hom canvia, tot canvia”.

Potser aquesta tranquilitat els ve de la falta de sol. La rauxa potser és mediterrània perquè tenim l’astre rei irradiant energia. Aquí a Londres el sol és més escàs, en un dia pots tenir les quatre estacions. Però això fa que l’apreciïs més quan un raig t’enlluerna. I fa fred. Ara és impossible sortir sense jaqueta. Per això entenc que algunes persones em diguin que aquesta ciutat no els agrada. Potser perquè se senten atrapades, perquè no pots fugir al mar (símbol de la llibertat absoluta) o pujar una muntanya alta. Potser no és una ciutat amable ni acollidora. Quan surts de casa hi ha una brisa d’aire fred o una fina pluja que no et conviden a passejar, precisament. Però aquí hi ha de tot. És una ciutat cosmopolita, multicultural, oberta a les possibilitats. No és una ciutat on trobar-se a un mateix, sinó on les persones que ja s’han trobat venen per expandir-se.

Jo no sé si m’he trobat tant com em penso, de fet potser la gràcia de la vida és que no t’acabes de trobar mai del tot. El que sí sé és que ara faré tot el possible per veure cares felices al meu voltant. Les tristes no m’interessen.

Amb aquest escrit començo la col·laboració mensual que m’han demanat per Ràdio Sant Feliu, d’on sembla que no podré desvincular-me mai per lluny que marxi.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 10 d'octubre del 2013 a les 11:32 i parla sobre Filosofades, Londres, Ràdio. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.