Fa unes setmanes vaig llegir al Facebook un missatge de l’Assemblea Nacional Catalana a Londres. No sé perquè, quan es tracta de formar part d’un moviment, sempre m’hi penso molt. Potser massa. No m’agrada sortir en aquest tipus de fotos. Així que, millor que posar-m’hi davant, vaig posar-me darrere de la càmera. Vaig oferir el que sé fer: vídeos. Van respondre el meu oferiment en 2 minuts, i de cop el meu correu es va inundar de missatges amb instruccions, documents i carpetes comaprtides amb tot el material necessari.

Una primera reunió em va permetre conèixer les bellíssimes persones que són al capdavant  de la coordinació de l’ANC a Londres. Amb aquest tipus de gent seria un plaer col·laborar i res podria sortir malament. Així va ser. En dues setmanes, el nombre d’inscrits a la cadena humana de la capital anglesa va passar de 300 a 700. Així que dissabte passat, 31 d’agost, vaig anar amb la meva càmera cap a Parliament Square, on un parell d’hores més tard estaven convocades tants centenars de persones.

La meva part era la més senzilla. Vaig agafar la càmera, la steadi-cam, i a gravar. En dos dies, el vídeo ha obtingut 15.000 visionats al YouTube.

Dic que la meva part era la més senzilla perquè la part grossa era la de coordinació de tanta i tanta gent. Finalment, més de 800 participants. La cadena humana catalana més nombrosa de les que s’han fet fora de Catalunya. I la feina dura d’estar a primera línia, fent-se responsable del teu tram de cadena, o fent entrepans de fuet, o desplegant banderes o transportant material. Jo només vaig arribar i disparar. Tenia al meu costat l’alma mater de l’esdeveniment, que em deixava fer quan podia i em marcava quan calia. M’encanta quan algú et dóna aquest tipus de confiança. Això no es paga.

Una altra cosa que va rutllar molt bé va ser la col·laboració de tots els participants. Ens feien cas quan els demanàvem de tot. “Amb més energia!”, anava cridant jo. “Amb decisió, amb actitud!”. “Ràpid ràpid ràpid!” sonava des del megàfon. I jo anar corrent amb la steadi-cam pel recorregut interminable de la cadena. I com de reconfortant era que, després de la suada de l’esforç, alguns m’aplaudien i cridaven un “ànims per a aquest càmera!”. Fins i tot vaig trobar algú de Sant Feliu que havia vingut de vacances (bé, ell em va trobar a mi… el de la càmera, com no).

L’última part va ser fer l’edició, es clar. Triar la música (cosa a la qual sempre hi dedico molt d’esforç), i traslladar al llenguatge audiovisual aquella emoció que es va viure a la Via Catalana londinenca. De vegades penso que el que més m’agrada és això, fer de traductor. Concentrar en 1 o 2 minuts tot el sentiment d’un esdeveniment. Exaltar l’esperit. En aquest cas, la feina grossa estava feta i per tant la meva funció, el meu granet de sorra, va ser relativament fàcil. I, vist l’èxit i els comentaris de l’audiència, també molt satisfactori. Perquè, no ens enganyem, m’agrada que m’aplaudeixin (resulta que això ja ho deia el meu horòscop xinès).

Si entre tots serveix per donar força a la gran cadena que tindrà lloc l’11 de setembre, tot aquest ressò ja val la pena.

Aquest article ha estat publicat el Dimecres 4 de setembre del 2013 a les 14:53 i parla sobre Actualitat, Internet, Londres, Política, Vídeo. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.