No es pot dir d’altra forma. Respirem merda. La que nosaltres mateixos generem, la que està matant el planeta. Bé, no. De fet ens està matant a nosaltres, el planeta sobreviurà.

Aquesta foto és dolenta, fosca i feta amb el telèfon. Això fa que el núvol tòxic que està postrat sobre Sant Feliu no s’apreciï en tota la seva densitat. Dissabte vaig pujar amb la bici a veure la posta del sol des de la Penya del Moro, a Collserola. I el que em vaig trobar va ser això. Una massa de partícules tòxiques en suspensió abraçant la zona metropolitana de Barcelona.

“I tot per culpa de l’anticicló!”. Bé, no. De fet és per culpa nostra i la nostra hiperactivitat, la nostra ansietat que ens porta a voler tenir i fer més i més i més. Però, irònicament (quin simbolisme més encertat!), quan estem allà baix, amb tothom, circulant pels carrers, fent allò que la majoria tenim la barra d’anomenar “vida normal”… Quan estem allà baix no ens n’adonem. Només cal pujar una mica, unes poques desenes de metres, per adonar-se’n. De què? Que estem immersos en un núvol tòxic aparentment invisible que generem quan fem aquesta “vida normal”. És a dir, quan continuem exercint la bogeria humana col·lectiva que ens defineix.

No existeix un dia pels enamorats amb el planeta Terra? Diuen que res no es valora fins que està amenaçat. Mala senyal.

Aquest article ha estat publicat el Dilluns 14 de febrer del 2011 a les 10:30 i parla sobre Actualitat, Filosofades, Fotos. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.