Dilluns, 20 de desembre del 2010
Una Marató de sentiment
Admiro els professionals que fan possible “La Marató” de TV3. Fan una feina necessària, que ajuda en molts àmbits a moltes persones. No puc evitar pensar que sí, certament, té un punt de crueltat mostrar certes coses per televisió. Hi ha testimonis tan, tan potents i colpidors, que deixen marca. No sé si als espectadors més joves, als nens, els afecta veure els casos de, aquest any, lesionats de medul·la i cervell. A mi, sí.
És d’una gran responsabilitat mostrar testimonis amb la finalitat que els espectadors es sensibilitzin i donin diners per a la investigació. Sensibilització, conscienciació, solidarització i donació. Escoltes una història, t’identifiques amb el protagonista i automàticament (amb més o menys facilitat) t’hi poses a la pell. Com reaccionaria jo en el seu cas?
Hi ha testimonis molt, molt durs. Els d’infants són especialment impactants. El d’una nena de 12 anys, un noi de 15 o la mare d’una nena de 5 anys que no pot evitar plorar quan explica l’afectació de la seva filla, que ha quedat tetraplègica.
N’hi ha que et remouen la consciència. Primer penso: quina desgràcia! Després m’adono que, sentir-hi pena perquè sí, és una hipocresia. Però m’invadeix la compassió. M’identifico amb la persona. Em poso en el seu lloc. Li envio amor. I llavors m’adono, com en el cas del Martí, el noi de 15 anys, que dins de tothom hi ha un savi. Ell accepta la situació i segueix endavant amb això. No ho nega, no ho rebutja, no es resigna, no ho tolera. Ho accepta. Diu “amb aquestes eines que tinc, què puc fer?”. I té moments “en què em sento trist”, diu. Tant planer, tant humà i tant emotiu. “Però és el que m’ha tocat”.
Aquestes coses em recorden, com deien molts dels comentaris de la gent a internet, el que realment té importància a la vida. Tenim no només la oportunitat, sinó el deure de viure una vida plena. D’aprendre a ser conscients de cada moment. De viure amb felicitat tot allò que fem. De cercar els nostres somnis en cada pas. De posar amor en cada cosa que pensem, diem i fem.
La cara B, la reacció negativa que de vegades m’assota quan veig casos de superació malgrat tenir-ho tot en contra, és el desànim. És pensar: però digue’m ara com puc jo posar-me de peu amb un mínim de dignitat després del que acabo de veure? Una nena de 5 anys, immòbil de coll en avall, que no és capaç ni d’entendre perquè està com està. Com em presento jo davant la meva consciència i li dic: “mira, jo puc caminar, puc córrer, puc pensar i imaginar. Però ara no estic gaire motivat, i m’he deixat portar per l’apatia. Tinc unes bones eines i sóc capaç, però simplement no em ve de gust esforçar-me. És més còmode no lluitar, i com que visc en un estat del benestar, no tinc necessitat de reaccionar”.
Jo no diré “ànims!” als afectats. Prefereixo donar exemple. “Amb aquestes condicions que se m’han donat, mira, he fet això. I tu, què fas amb el que tens?”
No donis diners perquè un dia et pugui tocar a tu, ni per pena ni per hipòcrita i religiosa compassió, sinó per vertadera compassió. Dóna perquè no ets més digne que ells de tenir oportunitats. Dóna per respecte, a ells i a tu. Dóna com a reverència a la vida. Perquè tu i ells som un. I posa-hi amor en aquest donatiu. Com en tot.