Aquest divendres hem tornat a representar el musical de la història de Sant Feliu, Mil anys en deu dits. Encara no tenim la xifra exacta d’assistents, però el teatre estava gairebé ple. És cert que no hi havia els nervis de l’estrena, que ja estàvem rodats i ens sentíem més lliures i de gust en els nostres papers, però és igualment impressionant veure la platea del teatre tota plena de caps que et miren.

En dues setmanes hi tornem, la última funció de la temporada, i estic segur que tindrem tant d’èxit com les tres vegades anteriors. Ha estat realment un despertar del neguit latent d’actuar -i cantar-. Ja ho sabia jo, que això de la música no es podia abandonar tan fàcilment. És com una droga, i quan te l’ensenyen una mica ja no pots sortir-ne.

Hi ha grans veus, en el musical, hi ha gent que s’hi dedica. Son les “germanes Manzanares”, com les coneixem, i tenen un grup anomenat Con el Permiso de la Dama. Avui he entrat a la seva web i m’he escoltat els temes que tenen penjats. Son bones, tu! Ja veureu, ja. Ai… la propera vegada que em casi amb la Carlota (foto) o que hagi de tancar la Noemí a la caixa màgica… les hauré de demanar permiso.

L’escena de la boda, on es casen la Clara (Carlota) i en Martí (jo).

Aquest article ha estat publicat el Diumenge 15 d'octubre del 2006 a les 15:22 i parla sobre Música. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.