Ahir vaig acabar de llegir l’últim llibre del Dan Brown, The Lost Symbol (El símbol perdut).

Formes
Aquest home ha descobert que li funciona bé l’estructura que va aplicar a la seva primera novel·la, Digital Fortress (La fortalesa digital), i ha tirat pel dret. Capítols molt curts, accions paral·leles, situacions resoltes però sense compartir la clau amb el lector (clau que després es resol en una acció paral·lela i per un altre personatge)… La història succeeix tota en una sola nit. Però per poder comprimir-la tant, l’autor ens flagel·la amb constants i interminables flashbacks, necessaris per entendre el relat.

Contingut
Té força elements previsibles, i la poderosa manera com l’autor reté la clau que el lector necessita entendre una situació provoca sovint que el resultat sigui decebedor, pels focs artificials que anunciaven aquesta -finalment ridícula- clau. Però en general, el fons de la història està ben trobat. No és res nou en els temps que corren (llegiu El secret, o autors com Deepak Chopra i demés gurus de l’auto-coneixement), però ve a sumar-se a les corrents actuals de com la humanitat es relaciona amb allò espiritual.

Aquesta és la tercera novel·la centrada en el personatge de Robert Langdon, després d’Àngels i dimonis i El codi DaVinci. Per tant, sense voler desvetllar res, podria fer el símil amb aquesta trilogia dient: A través de Robert Langdon, primer Dan Brown va intentar destruir el cor de la religió cristiana, després va intentar desacreditar-la des dels seus ciments… ara el que fa és reinventar no només aquesta, sinó totes les creences religioses.

M’ha agradat? Pse. El tornaria a llegir? No.

Aquest article ha estat publicat el Dilluns 15 de febrer del 2010 a les 14:53 i parla sobre Lectura. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.