Dilluns, 1 de febrer del 2010
He esquiat! Em sento orgullós!
Amb els anys, un va col·locant l’etiqueta d'”impossible” en tot allò que no es veu capaç d’aconseguir. És un hàbit no gaire sa, un defecte més per polir en aquesta gran escultura d’imperfeccions que som/sóc. Fa molts anys que, com tantes altres coses, havia col·locat l’etiqueta d’impossible a l’esquí.
Jo tenia uns 10 anys, vem anar a la neu tota la família i, no sé com, vaig acabar amb uns esquís als peus. L’experiència va ser força dolenta. Mai vaig aprendre com frenar. (Sí, podeu riure). Clar, així qualsevol té por de deixar-se anar per la pendent! “Fes cunya!”, en deien. Fes-la tu si tan fàcil és, coi! Bé, que no en tinc bon record. I per això ho he deixat aparcat tants anys.
Però fa una setmana es va presentar la oportunitat d’anar a La Molina, i em vaig obligar a tornar-ho a intentar. Tenia por, i de fet esperava que hi hagués un temporal de neu per estalviar-me la decisió de renunciar altre cop. Però no va ser així, i força acollonit em vaig posar els esquís curts (els més fàcils de fer anar, sisplau) i cap amunt. Una vegada al telecadira ja no hi havia volta enrere.
I m’ho vaig passar bé. Vaig caure (alguna caiguda era digne dels dolents de “Solo en casa”), però vaig sobreviure i fins i tot vaig acabar agafant pràctica. Sí, el geperut de Notre-Dame en posició d’ànec escaldat que apareix a la foto sóc jo, familiaritzant-me encara amb aquestes pròtesis immobilitzadores. Clar que les meves cames no entrenades em demanaven a crits que les deixés descansar, cap al final. I l’endemà vaig descobrir, gràcies a les agulletes, músculs que no sabia ni que tenia. És el que té no estar en forma.
Ara, una setmana després, em sembla una bajanada que em fes tanta por posar-me de nou uns esquís. Però abans d’enfrontar-m’hi em semblava un mur insuperable. I quan ho vaig aconseguir vaig sentir un gran alleujament. Ja és ben cert que l’única manera d’acabar amb una por és enfrontant-t’hi. Crec que començaré a aplicar aquesta màxima a dojo. Funciona!
