La Galícia que jo conec és un festival per als sentits. La vista t’impressiona en un moment, l’oïda t’activa la imaginació, i l’olor et trasllada al passat. Aquest sentit és el que més retinc. Recordo molt bé les olors, i tinc records olfactius i del gust molt més antics que cap d’altre de visual o sonor. Quan sento una olor familiar és com si se’m reactivés una zona del cervell que tenia adormida. Tanco els ulls i intento rememorar les circumstàncies en què vaig sentir per primera vegada aquella flaire.

Doncs Galícia (la que jo conec, sí) fa olor de vaques dolces. És una mescla estranya entre la subtil olor d’un estable de vaques i porcs mesclat amb el prat verd, menta fresca i alguna cosa molt dolça, quasi fermentada; com si fossin figues madures.

Aquesta és l’olor simpàtica. L’altra cara de la moneda és la de les vaques quan passen per davant de casa o, millor encara, quan estàs prenent l’ombra a fora i de cop i volta t’assalta una intensa pudor de fems. “Estaran vaciando la purina”, et diuen. “Voy a cerrar las ventanas de la casa, que si ese olor se mete ya no sale”, diu l’altre.

Tot té les seves coses. Però l’aroma dels xoriços casolans, del pa de debò i del “caldo gallego”… això queda fixat en la memòria per molts anys.

Aquest article ha estat publicat el Dilluns 31 d'agost del 2009 a les 9:03 i parla sobre Filosofades, Fotos. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.