Els gallecs són hospitalaris. Depèn de quins, és clar. Però jo, la Galícia que conec és la del poble, les vaques, els porcs i els xoriços casolans. I quins xoriços! Fets a la casa de Tallón, on tenen porcs, més de 50 vaques, 20 vedells, hort… Quin menjar tan deliciós! La cuina és l’espai on es fa la vida social. Una cuina enorme on vam dinar tots amb la gran taula allargada.

Tot el menjar era criat, matat i cuinat a casa: el caldo de mongetes tendres, els xoriços, el “salchichón”, els “chicharrones”, la carn de vedella i les patates que l’acompanyaven, la mantega, el codony… Només el vi era fet a casa d’un altre. No està malament per ser el primer dia. “Controla’t, Albert”, m’ha dit ma mare al matí. Aquestes coses tan delicioses no les tenim, al voltant de les grans ciutats.

I després del menjar i el vi, i de l’hora criminal en què m’he llevat per poder agafar l’avió a les 7 del matí… Se m’han tancat els ulls. Suposo que la butaca ha ajudat a fer una bacaineta de 15 minuts. Si no hagués estat per les mosques…

Aquest article ha estat publicat el Dijous 27 d'agost del 2009 a les 14:55 i parla sobre Filosofades, Fotos. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.