Parlo de cinema. Tots sentim tendresa envers els infants, oi? Perquè tots ens sentim identificats, perquè una part de nosaltres encara és aquell nen que no ha crescut (en alguns casos més que en d’altres, ejem). Una pel·lícula amb nens fa que la idea que vol transmetre sigui més intensa. Últimament he vist dues pel·lícules protagonitzades per nens.

Voces inocentes retrata la guerra civil d’El Salvador, entre 1980 i 1992. Famílies pobres enmig del foc creuat entre l’exèrcit del govern corrupte i les guerrilles. Militars que irrompen a les escoles per endur-se els nens el dia que fan 12 anys, per fer-los soldats. És una pel·lícula molt ben escrita, molt ben rodada i també molt dura. Corren rius de llàgrimes, però cal veure-la. Sobretot aquells a qui la innocència celestial de la infantesa incorruptible ja els quedi massa lluny (i dic “innocència” volent dir honestedat i amor incondicionals i no racionals).

El niño con el pijama de rayas és l’adaptació al cine d’una novel·la de John Boyne. El protagonista és el fill del general encarregat de supervisar un camp d’extermini nazi. Un dia, explorant, coneix un nen a dins del recinte de “la granja” i es fan amics. Aquest drama no arriba tan lluny com esperava, i el final és previsible. La música és maca, sí, del James Horner. Hi ha el concepte del perdó i l’amistat, i la història està portada de forma molt correcta, però m’ha decebut.

En resum, que els que som “sensiblons” encara ens toca més la fibra si hi posen davant la càmera una criatureta innocent (i aquí ho dic com a antònim de “culpable”).

Aquest article ha estat publicat el Dissabte 1 de novembre del 2008 a les 10:28 i parla sobre Cinema. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.