Fa un parell de setmanes que he experimentat un canvi en la meva forma de veure la feina.

De sempre (tot i que no me’n vaig adonar fins als 17 anys) tot el relacionat amb mitjans de comunicació (ràdio, tele, internet…) i la tècnica audiovisual (càmeres, micròfons…) m’ha apassionat. Sempre que m’hi he acostat, des de l’afició o des de la professió, ha estat un parc d’atraccions. Per mí aquesta feina de la comunicació sempre ha estat, en primer lloc, una passió.

D’un parell de setmanes ençà, però, el parc d’atraccions ha desaparegut. Ara, això de passejar-se per TV3 per gravar un vídeo ja no són focs artificials ni papallones en l’estómac, sinó feina. M’encanta, em té enamorat, però… és feina. No té tant glamur com la primera vegada que vaig entrar a la tele de becari, fa 5 anys, en què tot jo era un flam pel respecte i la il·lusió.

Serà que m’estic fent gran?

Aquest article ha estat publicat el Divendres 22 d'agost del 2008 a les 13:22 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.