Ahir, l’empresa més antiga del món (la religió cristiana) va demanar implícitament el vot dels seus fidels al PP en les pròximes eleccions espanyoles.

En escoltar-los m’han vingut al cap la tira d’anys que van estar cogovernant aquest país al costat del seu amic dictador Franco. Després de tants anys fent caixa i manant en exclusiva en el camp moral i legal, no m’estranya que els dirigents de l’empresa catòlica s’emprenyessin en arribar la democràcia. I és que al que és bo, s’hi acostuma un ràpidament.

No conec els valors espirituals d’aquests homes (homes, sí, perquè la paritat de sexes en aquesta companyia no es respecta). No sé si coincidiran amb els valors de la religió que representen (no vaig atendre a les classes de religió del cole), però crec que això de censurar el diàleg és, de base, poc madur. Clar que no és una dicotomia tan fàcil (són terroristes, els de ETA).

Però si els bisbes de la Conferència Episcopal tenen (a falta de paraules més exactes) la maduresa espiritual que els seus fidels els suposen, jo m’imaginava que sabrien que la violència engendra violència, i que la paraula atrau la paraula.

Me’n faig creus (bingo, joc de paraules!) que la confessió religiosa més estesa del planeta faci gala d’un sentiment d’odi tant oberta i impunement. Això em reafirma en la convicció que per descobrir la realitat espiritual no cal pagar el peatge de la religió.

Aquest article ha estat publicat el Divendres 1 de febrer del 2008 a les 2:55 i parla sobre Actualitat, Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.