Divendres, 8 d'agost del 2014
Un nou vell repte: Mont Blanc
L’estiu de 2012 vaig ascendir al Mont Blanc per la via clàssica de Gouter. Com que sóc despistat amb això d’escriure, no ho vaig explicar aquí. Aleshores em va semblar un repte potent. Algú que tot just havia començat a fer muntanyisme 2 anys abans, algú a qui mai li havien agradat els esports… pujant la muntanya més alta d’Europa? Doncs sí. I en acabar vaig sentir que no hi ha límits. Que els límits són dins de la ment.
La setmana passada vaig ser als Alps de nou, i vaig pujar el Mont Blanc per segona vegada, aquest cop des d’Itàlia per la via del refugi no guardat de Quintino Sella. Ha estat l’activitat d’alpinisme més dura que he fet mai. Per a algú aliè a la muntanya pot semblar que sóc tot un professional. Però no ho sóc. Sóc un novell, i els grans reptes em fan por. Per això els encaro.
L’activitat d’aclimatació ja va ser la més dura i llarga i que havia fet mai. Vem pujar el Gran Combin de Valsorey (4.314m), a Suïssa. 17 hores de caminar i escalar per roca, neu i gel. El dia següent havia de ser de descans. I diumenge 27 de juliol, havent dormit 3 hores, vem llevar-nos a les 2:00 de la nit i vem començar la progressió al refugi-bivac de Quintino Sella (3.396m). Vem fondre neu per fer el dinar, vem fer la becaina, vem sopar, vem tornar a dormir i a les 23:30h ens vem llevar per esmorzar i començar l’ascenció al cim del Mont Blanc (4.810m). Una activitat de 20 hores escalant glaceres, neu i també roca que, de nou, va ser la més dura i llarga que he fet mai. Dos rècords en pocs dies.
Cada vegada encaro de forma diferent això de la muntanya, i per tant cada cop la consecució de l’objectiu m’ensenya una cosa diferent. El primer Mont Blanc em va ensenyar que no hi ha límits. Aquest segon i dur Mont Blanc encara no sé veure quina lliçó m’ha deixat. Amb els mesos me n’adonaré.