La saga continua. L’estiu anterior a l’estrena de la tercera pel·lícula ja havia sortit el cinquè volum de Harry Potter (en anglès, és clar).

Llibre 5
Harry Potter and the Order of the Phoenix va ser el que va fer el salt de fase comercial. És a dir, que va ser el primer que va venir precedit de tota la força fanàtica d’un llançament internacional de la fama Potteriana. Moltíssima expectativa i l’anunci que moriria un personatge important (que la Rowling va plorar molt quan va decidir matar-lo). Novel·la interessant, però poc important.
És la més llarga de totes, i la que es fa més llarga a l’hora de llegir-la també. Estàs constantment esperant que passi alguna cosa que precipiti una successió d’aventures que mai arriba. Altre cop es fa evident la fórmula dels gadgets d’en Q (a James Bond): t’ensenyen uns quants animalons i encanteris com qui no vol la cosa i al final resulta que són vitals en el desenllaç. És un llibre de situacions i política, no d’acció i respostes. Això fa que, igual que passa amb les pel·lícules, sigui dels pitjors (juntament amb el segon).

Llibre 6
El juliol de 2005 (després de dos anys d’espera) va sortir el fenomen mediàtic Harry Potter and the Half-Blood Prince. Prou llarg per saciar la set assassina dels fans i prou organitzat com per no resultar avorrit. No és dels millors, però correspon a la categoria mitjana. El salven les intrigants lliçons particulars que fa en Dumbledore al Harry: descobrim el passat d’en Voldemort, quan encara es deia Tom Marvolo Riddle (nom que canvia en les traduccions per poder quadrar amb l’anagrama de I am Lord Voldemort). Especialment captivador quan Dumbledore i Harry s’endinsen en la memòria que té el primer de quan va anar a informar el Riddle que era un bruixot. Escena reveladora. També són molt interessants les escenes del Quidditch, que en Harry és ara capità del seu equip i ha de practicar l’empatia amb el seu amic Ron. Per cert, la millor portada de la saga, sens dubte (sempre parlem de la versió britànica -en la catalana la il·lustració és la mateixa-).

Pel·lícula 4
Cap a finals d’aquell any es va estrenar Harry Potter y el Cáliz de Fuego, que vaig apreciar com una bona pel·lícula que es pren algunes llibertats adaptatives però que sap defendre’s davant un públic cada vegada més adult. Una decepció, que més tard es va convertir en sorpresa, va ser el relleu de John Williams en la composició de la música del film, que va ser substituït per Patrick Doyle. En la segona audició de la Banda Sonora Original vaig descobrir que allò que em va deixar fred en un primer moment (pel canvi de registre musical) era un gran conjunt de melodies (d’aquelles que et fan vibrar l’esperit, com dic jo) amb un acompanyament que les feien espectaculars. Tot i que la meva predilecció per Williams m’impulsi a no dir-ho, reconec que és una molt bona opció (si no hi havia més remei que jubilar-lo).
El que em rebenta d’aquesta quarta adaptació cinematogràfica és que hi ha un personatge que no està adaptat, sinó que s’han inventat. És l’Albus Dumbledore. El director de Hogwarts que apareix als llibres és savi, amable, tranquil, intel·ligent, just i confiable (i la seva enorme autoritat deriva de totes aquestes característiques). Però el de la pel·lícula és cridaner, nerviós, gras, gris, antipàtic, dubtós i emocionalment distanciador. Hi ha un vídeo a internet que reflexa a la perfecció la meva inconformitat davant l'”adaptació” d’aquest personatge imprescindible.

Pel·lícula 5
Harry Potter y la Orden del Fénix, com ja vaig comentar just després de veure-la, és la pitjor. Em reafirmo en que sembla un telefilm, a vegades, i que els personatges són absolutament plans, irreconeixibles i simples accessoris en una pel·lícula que es deixa portar per la consecució desordenada d’escenes. El Snape perd el seu misteriós encant, que va a parar a la professora Umbridge (el millor paper del film). L’entrada al Departament de Misteris del Ministeri de Màgia (la Conselleria, que tradueixen en català) és avorridíssima i la mort d’aquell personatge (una mica agafada pels pels) està molt mal representada. Un bluf.

Llibre 7
Tot això ens porta al final, a Harry Potter and the Deathly Hallows, que em sembla una gran aventura. Ja vaig dir que em sembla un gran final. No m’ha decepcionat, però trobo (ara vist amb distància) que hi sobren alguns ramals narratius. Per exemple, l’episodi en què els tres aventurers se separen (això ja està repetit, home). La resta és molt intens. Pel que fa a l’evolució dels personatges, aquest volum és l’episodi dels secundaris. La falta de profunditat d’el Harry se supleix amb la complexitat dels altres personatges, especialment la Hermione, el Lupin, els Malfoy, el Voldemort mateix, en Neville Longbottom, els Weasley i molts altres (inclosos alguns Death Eaters -Caballers de la Mort, és en català?).
En una visió global és un desenllaç satisfactori, tot i que sí que en alguns aspectes potser el lector àvid s’ha quedat expectant de més detalls de la història de base i no tantes ramificacions. Però el final em sembla molt elegant. Tant la lluita final (que tothom sap que ha d’arribar), com la revelació d’aquell personatge clau i l’epíleg (que cal que no llegiu fins quan toqui o us carregueu la gran pregunta). Que si es mor el Harry Potter? Bé, ara mig món ho deu saber ja… però per a mi no era aquesta la gran pregunta. Per tant la resposta és tant irrellevant com ambigua i contradictòria.

No prometo res, però intentaré no escriure res més sobre el Harry Potter durant una bona temporada (al menys fins que surti la propera pel·lícula, que ja no serà el mateix). Sempre puc rellegir algun d’aquests 7 llibres (el número màgic) que ocupen mitja estanteria de la meva habitació.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 23 d'agost del 2007 a les 10:56 i parla sobre Cinema, Lectura, Música. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.