Dimecres, 15 d'agost del 2007
El meravellós món d’en Harry (2 de 3)
L’estiu del 2002 va ser molt literari. Vaig llegir els llibres 3 i 4 de Harry Potter, i com que encara no havia sortit el 5 (jo com boig de vacances a Banyoles buscant-lo), vaig optar per llegir l’1, que segur que explicava més que la pel·li.
Llibre 3
Clar, heu d’entendre que venia del 2 (the Chamber of Secrets), que l’únic que deixava clar és que tots els llibres tractarien d’en Voldemort, que no serien històries tancades. Ara per ara continuo pensant que Harry Potter and the Prisoner of Azkaban és el millor (o potser segon millor) llibre de la saga. Coneixem una part importantíssima del passat del protagonista, i ja se’ns diu que el dolent reapareixerà, i que hi haurà una gran batalla final misteriosa. Aquí és on l’autora comença a delectar-nos amb la seva tàctica de “allò que donaves per fet és mentida” o “aquella rata inofensiva sempre ha estat, de fet, el bruixot responsable dels orígens del relat”.
I si tota la història és d’una intensitat apassionant, el final és d’allò més elaborat. La profecia de la professora Trelawny (el futur) s’entrelliga amb la condemna a mort de l’Hipogriff (l’atzar del destí) i el viatge en el temps per salvar dos innocents (el passat). Un dels finals més aconseguits de la saga.
Llibre 4
Harry potter and the Goblet of Fire me’l vaig llegir immediatament després del 3. Ara puc dir (i no hauria dit el mateix fa un mes) que aquest és el punt d’inflexió de la saga. El tercer llibre és l’últim de la primera part (un gran final), i aquest és el primer de la segona meitat (quan ja no son 200 o 300 pàgines sinó 700 o 800). Aquí en Harry és més adult i ja ha començat la recta final en l’objectiu de Voldemort de tornar al poder i matar el noi.
És un llibre molt llarg, que a estones es fa pesat però en el qual passen moltes coses, i és el més recreatiu de tots; no està fet per avançar en la història sinó per passar-ho bé. El torneig dels tres mags és una excusa d’una autora en crisi (en aquell moment) per sortir del pas. També és, malgrat tot, el millor final: al cementiri passen moltes coses, fets traumàtics que ennuvolen la capacitat de previsió del lector, i que per tant sorprenen constantment.
Llibre 1
Clar, enganxat a la lectura i sense el cinquè volum encara a la venda, vaig comprar-me Harry Potter and the Philosopher’s Stone i el vaig devorar, apreciant la nova informació que no havia quedat reflexada en la pel·lícula (tot i que no era molta, perquè aquest llibre és curt). Però era imprescindible i volia seguir militant en el club dels Pottermeníacs.
Pel·lícula 2
Aquell nadal de 2002 va estrenar-se Harry Potter y la cámara secreta, que és com una unitat amb la primera. L’equip tècnic i artístic és el mateix, i el look i l’esperit són idèntics, però el resultat no és gaire satisfactori. Està feta de pressa i corrents (a partir d’aquí els films d’estrenarien amb any i mig de diferència, no 12 mesos) i és la més llarga de la saga, cosa que, sumada al fet que no és un gran llibre, la fa avorrida i pesada. Probablement la pitjor pel·li de les que han fet fins ara (amb perdó de la cinquena).
Pel·lícula 3
Harry Potter y el prisionero de Azkabán es, ara per ara, el millor film que s’ha fet de la saga. Després de revisar les quatre que tinc en DVD he arribat a la conclusió que la seva rival directa, la quarta, no li arriba a la sola. En aquesta pel·li, que es va estrenar el juliol de 2004 (i que vaig veure a l’IMAX Port Vell en pantalla gegantíssima) es relleva ja el director, però el guionista continua sent el mateix, i ha fet un guió tant ben adaptat com els altres dos, amb l’afegit que el ritme del film resultant és molt més ràpid.
Això fa que aquesta tercera pel·li sigui la més àgil de totes, però molt reflexiva quan ho requereix. El pla seqüència d’en Harry amb el professor Lupin al pont és impecable, les expressions facials, les reaccions, els centres d’atenció… La seqüència més ben rodada i també la millor inventada (ja que no apareix com a tal al llibre, sinó que és una suma de petits moments). L’espai al voltant de Hogwarts sí que canvia (la casa d’en Hagrid està baixant un pendent, i l’arbre que pega -Womping Willow- també). D’altre banda, és l’esforç adaptatiu més aconseguit, ja que canvia l’esperit (i l’estil visual) de les dues anteriors entregues però a la vegada és el que més fidelment reflexa la consecució de les accions segons es presenten al llibre. Fins ara, la millor.
Els audiollibres
Crec que va ser per aquestes alçades que vaig descobrir els audiollibres d’en Harry Potter. Sí, són el que semblen: CDs amb gravacions d’un paio que va llegint tot el llibre. Sense música. Sense efectes de so. Només una sola veu. Un crack!
El locutor es diu Jim Dale, i és un actor britànic que fa tots i cadascun dels personatges dels llibres. M’he llegit els llibres el mateix nombre de vegades que he escoltat els audiobooks (en anglès britànic, com ha de ser). És un plaer. Hi he estat enganxat, ho confesso; caminant pel carrer, al tren, al bus, al llit abans de dormir… Si no us ho creieu, escolteu aquests fragments de cadascun dels llibres (amb el reproductor d’aquí a la dreta) i comprovareu que aquest home es mereix un premi. Bé, de fet ja en té; mireu la seva web i de pas algun vídeo que hi ha d’ell llegint en públic, també en ocasió de la sortida de l’últim (i final) llibre, fa tres setmanes.
Em falten per comentar tres llibres i dues pel·lis. Però serà un altre dia…