Fa temps que em volta pel cap que estic allunyat del meu nen interior. Que em costa connectar amb el nen d’11 anys que perdia la noció del temps fent pel·lícules amb la seva càmera domèstica, improvisant música, gravant programes de ràdio amb mitja part incoporporada (per poder-li donar la volta al caset), que li encantava fer el pallasso sense complexes (potser aquesta part de mi sí que la he conservat). Aquell nen que no pensava en les conseqüències, en si agradaria el que feia o no.

Viatjant de Londres a Edimburg, l’estiu de 2010, vaig escriure un llistat de coses que odiava de mi mateix, que m’aterroritzava reconèixer i que volia canviar. Va ser un exercici dolorós, però vaig fer-lo pensant en una amiga que m’ha ajudat moltíssim des que ens vam conèixer quan jo tenia 14 anys. Vaig pensar “segur que ella no em rebutjarà si li confesso aquestes coses que em repugnen de mi”. I una de les coses que vaig escriure era “haig de recuperar el meu nen interior”. L’apassionat, el creatiu poca-vergonya, el descarat i dèspota (bé, potser això no cal recuperar-ho). En resum: aquell nen lliure.

Així que després d’uns mesos o anys de pausa, on havia d’enderrocar en ordre invers les barreres aixecades, em sembla que el següent de la llista és el nen interior.  Ja està trucant a la porta. Això vol dir desempallegar-me de totes les capes de creences i pors que he anat adquirint. Així que som-hi!

Aquest article ha estat publicat el Diumenge 26 de gener del 2014 a les 13:07 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.