Dimecres, 11 de desembre del 2013
Talent humil
La meva vida a Londres continua nutrint-se de noves persones que conec, que m’ajuden a aprendre en aquesta cosa de la vida. Últimament he fet amics d’un gran talent. Gent amb un do natural (i sovint més d’un), que han reconegut i que l’estan treballant. I aquesta combinació els farà triunfar espectacularment en tot allò que facin.
Em sento molt afortunat de conèixer gent tanta meravellosa, que amb el seu exemple, sovint silenciós i humil, m’ensenya tant i m’ajuda a trobar noves perspectives a la vida. I trobo que el que caracteritza aquesta gent excepcional és que no en fan gala. No viuen cap enfora sinó cap endins. No busquen reconeixement, simplement se senten tan connectats fent el que estimen que no necessiten res més. El vertader talent és humil, no el reconeixes quan te’l creues pel carrer. Té cara serena, en pau, i quan mostra la seva màgia et deixa sense respiració.
També he conegut persones que, sense haver trobat el seu talent, pretén saber-ne més que els que sí l’han trobat. Aquesta gent viu cap enfora, perquè està desconnectada del seu interior. I com que no se sent completa amb el que fa, busca la satisfacció a fora. O mirant de situar-se per sobre dels demés, o rebaixant-los per poder mirar-los per sobre. Però a aquests sí que se’ls identifica de seguida, perquè no acostumen a irradiar aquell amor i passió que caracteritza les persones connectades al seu do.
Si en una ciutat es pot fer el que es vulgui, aquesta és Londres. És una ciutat tolerant, oberta, sense prejudicis i on el teu talent té cabuda. No només té cabuda sinó que és ben rebut i apreciat. Els que venim d’altres llocs o amb un equipatge emocional que diu el contrari ens ho hem de treballar una mica més per pulir les pors. Però gràcies a Déu (o a l’univers, digueu-li com vulgueu), de persones excepcionals en tenim un munt al voltant. Mireu d’identificar-les i aprendre’n. Aviat sereu una d’aquestes persones.
Aviat seré una d’aquestes persones. Work in progress.