El guió ja havia nascut. O al menys estava en la incuvadora. Ara calia començar a fer-lo rodar per pulir-lo. I n’hi havia molt per pulir.

Versió 0
La pel·lícula ha tingut un total de 7 versions, i ha anat evolucionant fins a arribar a la definitiva. La primera, que vaig batejar com a versió zero, no tenia imatge. Era només la meva primera versió del guió locutat amb una veu en off provisional (gravada amb el micròfon integrat en els auriculars de l’iPhone), les veus definitives dels actors i també les intervencions de les entrevistes. El puzle estava muntat i durava 40 minuts. La vaig enviar al Xevi, el meu productor, perquè m’ajudés a retallar. Havíem decidit que la durada havia de ser de 28 minuts, per ser emitible per televisió, així que havíem d’eliminar contingut. Era inútil començar a omplir la línia de temps amb les imatges corresponents perquè després ho hauria de moure i retocar tot. I necessitava que el Xevi m’obligués a retallar perquè jo era incapaç. Era la meva criatura, el meu guió, i qualsevol petit retall em semblava un crim imperdonable. Així que necessitava de la seva visió pràctica que vaig prometre no discutir en excés.

Versió 1
Una vegada retallat el superflu, vaig començar a formar el puzle audiovisual. A omplir la linia de temps amb les imatges que corresponien en cada moment. Aquesta versió durava 30 minuts i ja estava preparada per ser enviada a la Mercè i la Marta, que havien de supervisar que el guió no contingués cap errada ni imprecisió històrica. I va començar un ball de lletres, algun canvi d’ordre de capítols i modificació de frases que van continuar en les versions 2, 3 i 4 del muntatge.

Versió 5
Aquesta és la primera versió que es va fer pública. Malgrat que l’estrena és el 7 de novembre en un acte oficial al Palau de la Generalitat, la primera “deathline” va ser el 14 de setembre. L’Escala va acollir la primera preestrena del documental, en la casa d’estiu de Joaquim Folch i Torres. Va ser un acte íntim però complet, com es veu a la notícia de televisió i es llegeix a la cònica. Aquí es va projectar la versió 5 del documental, que encara no tenia títol definitiu. Només quedaven alguns detalls per pulir (també de guió), però semblava que amb el títol no ens posàvem d’acord. Així que aquesta primera versió no tenia el grafisme definitiu i el títol només deia “Joaquim Folch i Torres”.

Va ser la mateixa versió provisional que va estar projectant-se uns dies al Mueu d’Història de Catalunya (es pot veure del 23 de setembre a l’11 de novembre), i en les mateixes dates, a la Universitat de Barcelona.

Versió 7
Finalment vem arribar a un acord amb el títol. També vem fer uns retocs en dues frases dramatitzades i alguns canvis del text de guió (que van requerir re-gravacions de fragments de la veu en off). Aquesta va ser la versió que es va preestrenar al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 30 de setembre (crònica de l’acte). Posteriorment es va projectar al Palau Robert (el 8 d’octubre, que jo ja tornava a ser a Londres), i a l’Institut d’Estudis Catalans (el 15 d’octubre).

Properament
El 7 de novembre de 2013 és el dia en què fa 50 anys de la mort de Joaquim Folch i Torres, i és quan se celebrarà al Palau de la Generalitat l’acte oficial de commemoració, en què es farà l’estrena del documental. Ara sí, la versió final. Aquest no me’l perdré, i seré a Barcelona aquella setmana per poder assistir-hi. Hi ha molts actes preparats per a més endavant, que compten amb la col·laboració de la Fundació Folch i Torres, amb la intenció de donar a conèixer aquesta figura que tant ha fet pels museus de Catalunya.

Ha estat molt interessant elaborar aquest projecte, i també m’ha ensenyat molt sobre les diferents perspectives que es tenen sobre un mateix tema depenent del camp de coneixement que provinguis. Ha estat difícil en ocasions, hi ha hagut discussions i moments en què tots hem hagut de ser flexibles en els nostres criteris (tots vàlids però de diferents camps). I és natural que en un producte audiovisual que té la seva arrel en un treball acadèmic hi hagi un estira i arronsa entre els dos punts de vista. Però al cap i a la fi això és el treball en equip, diuen. Ha estat una experiència positiva.

Aquest article ha estat publicat el Divendres 1 de novembre del 2013 a les 15:33 i parla sobre Història, Vídeo. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.