Han estat 3 dies molt intensos. Per això no he escrit res. Estic molt content, tot va endavant i l’univers i les persones flueixen en totes direccions.

Dia 1 (dimecres)
Arribo a Gatwick a les 8 del matí. Tren a Londres per la lina normal, que a més de ser la més barata, em deixa just al davant de l’alberg. No vinc de turista, escolti. Que paguin ells. Arribo a la ciutat i tot flueix de forma natural. Primer moment d’eufòria, però serena. A banda d’arribar, el primer dia em compro un número de telèfon britànic amb internet per poder moure’m i comunicar-me. És més barat que a Barcelona. Contrapartida? A dins del metro no hi ha cobertura. Faig unes compres, dino i vaig palpant l’atmosfera. Estic molt cansat perquè he matinat molt, però al vespre a l’alberg començo a mirar habitacions per llogar.

Dia 2 (dijous)
Vuit hores de descans ho curen tot… menys la pressió de trobar pis en 5 dies (que són els que tinc a l’alberg). Em passo el matí trucant els pisos que vaig mirar ahir. Només aconsegueixo parlar amb un. Als altres, missatge al contestador. Amb aquest quedo a les 2 de la tarda per veure l’habitació. M’agrada molt, però el cap em diu que no m’he de precipitar. El cor em diu que a la primera l’he encertada.

Ja que estic per aquell barri, volto una mica fent temps a viam si em contesta algun dels que he deixat missatge. Tinc un parell de respostes, però no per avui. Al carrer fa fred. Visito la zona. Un gimnàs. Controlo els pubs, els parcs… Un altre gimnàs, que visito amb un noi paquistanès que em trobo a la porta (em costa molt entendre el seu accent). I rebo un missatge al facebook d’un amic que em diu que una coneguda comuna fa 3 mesos que està a Londres. Li envio missatge. Em contesta. La truco. I vaig a visitar-la, que està a 20 minuts en metro. Parlem, em convida a un tè a casa i conec els seus companys de pis. Em diu que quina alegria parlar en català, que de tant parlar anglès té el cap com un bombo al final del dia. A mi aquesta vegada encara no m’ha passat, però l’entenc perfectament. Es fa tard, arribo a l’alberg a les 10 de la nit.

Dia 3 (divendres)
Em llevo amb el pis oblidat, però recordant els consells contradictoris que m’han donat: no et precipitis, està molt bé, vigila això, no el deixis perdre… El cap em bull. Què faig?? Truco aquí, allà, en busca de més consell. Mail aquí, missatge allà. Les opinions són de tots colors. Però finalment faig cas al que crec que és la intuició i l’agafo. Truco l’amo. En 2 hores sóc allà. Acabo de resoldre dubtes importants, acordem un pacte que ja em va bé i ho tanquem. Ja està fet! Ja tinc habitació a Londres!

Segon moment d’eufòria, ara més accentuada. He quedat amb una santfeliuenca-londinenca per prendre unes cerveses. Agafo el bus per arribar al West End i m’assec a la primera filera del pis de dalt. Tot és perfecte. Res pot sortir malament. Mentre veig passar el centre de la ciutat com si volés, piulo foto del Big Ben mentre whatsappejo amb la familia i els amics: ja tinc habitació!! I m’adono que el bus és molt millor que el metro: és més barat, disfrutes de les vistes i tens cobertura de telèfon.

Estic a punt de veure algú que fa més de 3 anys que no veig. Penso en com he canviat en aquest temps, que no em reconeixerà. Penso en com n’és d’agradable sentir com tot flueix. La vida m’atravessa com un llampec. Ens trobem, anem a un pub, ens trobem amb la seva parella (anglès), i xerrem. I xerrem. I xerrem. I canviem de pub. I xerrem. I anem a sopar. I xerrem. I intento retenir tota la informació nova que em ve. Paraules, expressions, noms de llocs, pronunciacions… Em sento una mica com en Neo quan comencen a enxufar-li cursos de kung-fu a Matrix. Em cap m’explotarà! Però en vull més.

A mesura que passa la nit, entre l’esgotament mental i l’acohol, parlo l’anglès d’un estudiant de primària. Anem a prendre una última copa, i ells marxen. Jo decideixo fer allò que em vaig quedar amb les ganes de fer en les vacances de fa tres anys aquí mateix: anar a la disco. Això ja us ho explicaré en persona ;-)

En aquest tres dies he topat amb persones (conegudes i desconegudes) que han estat importants: l’home negre del metro, el paquistanès esquifit, Dave, Cherry, Mireia, l’altra Mireia, Toby, Dani, l’altre Dani, i tu i tu, desconeguts sense nom. (Tu no, desconegut estúpid). Avui em llevo, el quart dia a Londres, amb 2 dels objectius principals complerts: estic comunicat i tinc pis. La pressió disminueix. L’aventura continua. Ara a treballar.

Aquest article ha estat publicat el Dissabte 1 de juny del 2013 a les 15:20 i parla sobre Filosofades, Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.