Dissabte, 2 de març del 2013
Tot per tall, res d’encadenats
“Llums al 50%. Comencem”, sento per l’intercomunicador. “Tanquem llums. Top VTR!”, em sento dir. Un moment, que això va en sèrio. Per què em sento com si fos un assaig? Canvi de xip, ja! Em conec l’escaleta de dalt a baix (l’he feta la matinada anterior). Res pot sortir malament. O sigui, tot pot sortir malament. Però si és així, tant fa. Ningú se n’adonarà. Passa-t’ho bé.
Comença la gala i sento com tot flueix. Al principi noto que li falta una mica d’oli a la cadena, però es va movent. Primer parlament, i llencem el vídeo que he acabat fa 2 dies. Tenim 12 minuts de relax. Surto del control i estiro les cames. Primera ronda. Ha estat el preludi. Me’n vaig a la sala. Efectivament, l’acte és real. La gent és real. I hi ha el meu vídeo projectant-se a la pantalla gegant. Necessitava la confirmació que allò que veig des dels monitors de la unitat mòbil no forma part d’un univers paral·lel. A 50 metres d’aquí hi ha realment la sala Ibèria i allà és on els més de 600 espectadors veuen els efectes del joc que jugo en aquella furgoneta aparcada al darrere. Els botons que apreto aquí tenen conseqüència en el món real.
Tornem del vídeo. L’acte continua. Més parlaments. I la primera actuació musical, al piano. M’agradaria fer zooms, i encadenats macos, però no m’arrisco. Em sap greu però no serà possible. Tot per tall. Que estàs controlant 2 realitzacions alhora, recordes? La pantalla de la sala i el senyal de programa. Ja estàs prou enfeinat. Això dels encadenats ja ho practicaràs quan només t’hagis de preocupar de realitzar un únic programa a la vegada. L’acte continua. Lectura de poesia. Senzill. La sardana. Compte! Al tenor no se’l veu, que els tapen els sardanistes! Està fora del meu control, així que no em preocupo. Plans de la cobla i la sardana. I seguim. Una coral. I l’altra coral. Compte que s’acaba! Arriba el moment àlgid. Aquí no te la juguis (o sigui, segueix amb la tònica habitual).
Surten els nens a donar-li el ram de roses a la Joana Raspall. La tensió és màxima. Llencem la sintonia. El pla és maquíssim. La reacció d’ella, també. Un corrent elèctric em recorre el cos. Crido com un desposseït pel micròfon que em conecta amb els càmeres: “Molt bé, molt bé càmera 4. Càmera 1 tanca’m més el pla, que vinc. Dins càmera 1. 4 reenquadra, rasques focus. Càmera 3 no m’agrada aquest pla, dona’m un altre. Torno càmera 4. Molt bé. Mooolt bé!”. Els aplaudiments del teatre són apoteòsics. Al costat tinc l’Israel que em fa d’ajudant i li sento un riure histèric i feliç. Ho estem fent bé. Molt bé.
Els aplaudiments s’esmorteeixen quan pren la paraula el presentador (l’Ernest, el nét de la Joana). “Acabem”, comença. Queda l’esclat final. El sento elaborar el seu breu discurs final. El sento però no l’escolto, en realitat. Només estic esperant a sentir el seu peu. El senyal que encendrà l’interruptor al meu cervell. Les paraules que m’indiquen que he de llençar l’últim vídeo. I ja arriben: “No ens la deixarem prendre”, diu.
“Top VTR! Dins! Apaguem les llums”. A les fosques. Només la pantalla. Són només 10 segons de vídeo i tornem amb l’esclat final i la música del clímax. 5 segons. S’acosta. “Càmera 3 prepara’m el pla general de públic”. Ja és aquí. “Encenem llums cegadores! Esclat de pètals! Esclat de pètals! Mantenim la música en primer pla! Càmera 3 que vinc. Càmera 4 vinc. Càmera 2 pano. Vinc. Càmera 3 vinc. Càmera 1, general. Vinc. Càmera 4 vinc.”. I ella s’aixeca. La Joana Raspall s’aixeca! Als seus 100 anys d’edat, arrugada com una pruna i amb el seu ram de roses a la mà, la Joana s’aixeca amb dificultat de la cadira de rodes. Jo que ho veig a la càmera 4, enmig de la tensió i l’èxtasi, tot i que tinc tots els músculs de la cara contets, no puc evitar fer un gran somriure davant d’aquesta demostració de vitalitat.
S’acaba la sintonia. Els llums es queden encesos. A la pantalla hi ha el cartell fix. La gent comença a marxar. S’ha acabat. I aleshores és quan puc posar en pràctica el millor consell que em va donar aquell professor de segon de carrera. M’acosto per última vegada al micròfon que em conecta a tot l’equip i els dic: “Moltes gràcies. Gràcies a tots.” Surto de la unitat mòbil i m’abraço, un per un, als que em trobo. Entro al teatre. Vaig a buscar els càmeres per abraçar-los, però el riu de gent que surt és dens i alguns em van interceptant per felicitar-me. Jo no entenc benbé què em diuen. “La veu en off? El vídeo?”. Ah clar! Em feliciten pel vídeo de 12 minuts que han vist projectat.
Ai senyors, això no ha estat res. Si sabéssiu quines dues hores acabo de passar tancat en una furgoneta aparcada al darrere del teatre…
