De petit volia ser actor. Com els que sortien a la tele. Però abans d’això vaig voler ser aquell qui controlava què es veia per la tele. Sense saber-ho, volia ser realitzador. La setmana passada va ser la meva graduació.

Dijous 21 de febrer va tenir lloc l’acte inaugural de l’Any Joana Raspall, poetessa i escriptora, a Sant Feliu de Llobregat. Jo em vaig encarregar de la realització. Havia de ser l’acte principal. L’oficial. Havia de ser tota una gala televisiva, però la televisió era accessòria. Pels requeriments de l’encàrrec, vaig llogar una unitat mòbil de televisió. L’estudi mòbil amb aspecte de furgoneta gran i les 4 càmeres amb els seus intercomunicadors: tot un estudi de televisió.

Jo ja havia treballat amb aquell equip en un parell d’ocasions. Recordo quan el Xevi, de Mola TV, em va demanar si podria realitzar en directe un debat polític a Sabadell. Jo li vaig dir, convençut: “Només he fet de realitzador a la universitat, però em veig capaç”. En aquesta ocasió tampoc em faltava confiança en què me’n sortiria. El que em feia por era si sabria dirigir tot aquell equip humà.

Fa 5 anys hauria estat incapaç de fer-ho. Fa 5 anys la meva arrogància i la meva necessitat de control i de reconeixement s’haurien ficat pel mig. Però ara, gràcies a aquesta experiència he après una mica més a fluir. Si no sé alguna cosa, ho dic. Si no entenc de què redimonis em parles amb aquest vocabulari tècnic, t’ho dic i et poso en contacte amb el que sí que en sap. Parleu-ho vosaltres. Hi ha alguna exigència del client que no es pot complir? Em sap greu, però això no podrà ser. Hi ha algun canvi de guió d’última hora? Si no m’afecta a mi, no ho vull saber. Hi ha un prob

lema d’àudio o d’il·luminació durant la gala? Jo no puc fer-hi res; ho comunico al responsable i me’n despreocupo.

Bàsicament, això m’ha anat molt bé per combatre el meu perfeccionisme pedant, i m’ha ajudat a delegar. Que en el fons és el mateix que confiar. Sembla que estic aprenent a confiar, vés per on! I és que estant al capdavant d’un equip nombrós de persones no hi havia més remei! Se’m fa estrany dir “estant al capdavant”, perquè jo només indicava, només parlava, només dirigia… Només coordinava els talents que em sentien a l’altre costat de l’auricular i ja savien què havien de fer.

[mode veu en off] El relat de com va anar la realització, en propers capítols. [/mode veu en off]

Aquest article ha estat publicat el Dijous 28 de febrer del 2013 a les 21:47 i parla sobre Televisió, Vídeo. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.