Aquest és el guió de la secció d’aquest dimecres a Ràdio Sant Feliu. A les 12.35h al 105.3FM o a la web.

Ja ha arribat la primavera

Ahir mirava unes fotos sobre la primavera valenciana que em va enviar el Marc Rius, el fotògraf ciutadà de Sant Feliu, i vaig sentir un cúmul d’emocions. A les fotos es pot veure, amb tota la cruesa i veracitat de la fotografia documental, com la policia nacional espanyola “carrega” contra els estudiants que es manifestaven. Es diu així, no? “Carreguen”. Així és com es diu en una batalla, quan dos bàndols enfrontats comencen a pegar-se. És el que diuen a les pel·lis bèl·liques, no? “A la carga!”. Potser la diferència és que a les pel·lícules, normalment els dos bàndols van armats.

Bé, en tot cas, mirar les fotos d’aquests actes violents de la policia contra els estudiants em va fer sentir, en primer lloc, ràbia. Ràbia contra el sistema en què vivim, que permet que passin aquestes coses. Després em vaig fixar més en les cares dels joves estudiants, algunes, cares de por, quan se’ls acostaven els policies amb les porres o els emmanillaven o els retorçaven el braç. I això em va fer sentir admiració per aquestes persones. Em van recordar els tibetans i la seva resistència pacífica. “Ja em pots estomacar, que jo tinc llibres i paciència”. En alguna pancarta es pot llegir “No tenim por”, o “Volíem calefacció, no que ens calentessin”. Al final vaig sentir pena pels responsables d’aquests mètodes, pels qui han donat l’ordre de fer mal. Pena perquè estan molt desconnectats, i perquè la violència és l’últim recurs de l’incompetent. Això no ho dic jo, sinó l’escriptor i científic Isaac Asimov.

I ja que estem, algunes frases més: Mahatma Gandhi va dir “la humanitat només pot alliberar-se de la violència per mitjà de la no violència”. O Arturo Graf, un escriptor italià que va dir “la violència no és sinó una expressió de la por”. Bé, en tot cas, la història està escrita amb violència (si més no, la majoria de les pàgines). Suposo que en totes les èpoques hi ha hagut gent aficionada a aquestes coses. El que no sé és si anem a pitjor o a millor. Potser la crescuda de la violència i de dolor a nivell mundial és un bon senyal, perquè vol dir que per fi s’acaba un cicle. En tot cas, no farem càbales, més val mirar el present que és el que tenim.

Saviesa antiga

Sabeu allò que diuen que quan vas coix, de cop i volta veus molts més coixos pel carrer? Jo no vaig coix, però sí que cada vegada més m’adono que tota la saviesa fa segles que està inventada. Com que jo sóc creient en la màgia (ja sabeu que estic convençut que la màgia existeix), me la vaig trobant per tot arreu (la màgia). Últimament m’ha donat per escoltar les lletres de les cançons. Però escoltar-les de debò, no com qui les canta perquè memoritza els sons en comptes de les paraules. I m’estic adonant que hi ha una gran saviesa en algunes cançons. I això s’aplica igual als llibres o a les pel·lícules. L’altre dia em preguntava una amiga “no t’ha passat mai que rellegeixes un llibre que fa temps que has llegit, i descobreixes coses noves? Coses que no recordes que hi fossin abans. O entens d’una altra manera allò que diu”.

Últimament vaig veient coixos per tot arreu. Reescolto cançons que sentia d’adolescent i m’adono que hi havia una gran saviesa amagada darrera les seves paraules. I això m’ha fet pensar, i ara n’estic convençut, que aquesta saviesa ho impregna tot. Que en realitat sempre hi ha estat, disponible per a tothom qui volgués accedir-hi. Però com que molts de nosaltres sembla que vivim adormits, anestesiats en la nostra petita bombolla d’aire viciat, no som capaços de veure aquesta llum que és a tot arreu. Com diuen els místics (cosa sobre la qual ja vaig filosofar fa unes setmanes), la font emana energia positiva sempre, i som nosaltres els que decidim acceptar-la o no acceptar-la. Jo em quedo amb aquella idea que ja us vaig comentar que diu que no existeixen el bé i el mal, sinó que només existeix el bé o l’absència de bé. Per tant, ens connectem o no?

I què és el que bloqueja la nostra connexió amb aquesta font eterna? La por. Quan no tens por, tot rutlla, l’univers complota per fer-te la vida fàcil, permeten-te viure en el present, pintant el món d’un color optimista, un món ple de possibilitats, on podem somiar, on els somnis els convertim en realitat. Tot això no ho dic jo. Ho diu la Rosana en aquesta cançó que vull que escolteu. Però escolteu-la de debò, deixeu el que esteu fent i només escolteu-la.

Perquè escoltant la cançó “Sin miedo”, igual que quan penso en allò de connectar-me a l’amor i no a la por, i pensant en la saviesa que ho impregna tot, pensant en allò que denota la violència, pensant en la brutalitat policial i sobretot sobretot pensant en la serenitat i la no violència dels estudiants valencians, arribo a la conclusió, i aquesta cançó ens dóna la raó, que la màgia existeix.

Aquest article ha estat publicat el Dimecres 7 de març del 2012 a les 12:05 i parla sobre Actualitat, Filosofades, Música, Ràdio. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.