Dimecres, 15 de febrer del 2012
La màgia existeix (17)
Aquest és el guió de la secció d’aquest dimecres a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.
Deixa’m aprendre
Se m’acaben els temes. Jo crec que en 17 setmanes de “La màgia existeix” ja he parlat de tot el que sé i que val la pena. La resta són tonteries. Ara necessito uns anys de viure la vida per poder extreure’n altres lliçons, i així continuar amb el cicle de la vida (com deien a “El rey león”). Aquest és un error que cometo sovint. Pensar que ho sé tot, que tot el que se’m presenta a la vida puc avaluar-ho mitjançant els paràmetres que conec. Però no. Aleshores em passa alguna cosa, o se’m creua algú en la vida, o llegeixo un llibre o veig una pel·lícula que em canvia la perspectiva d’allò que donava per segur. I aleshores recordo que sóc un alegre ignorant, i que si vaig amb la humilitat per davant, sempre encertaré.
Abans jo tenia un problema amb la humilitat. Tenia la creença ferma que la humilitat et feia dèbil. Perquè mostrar-te humil és reconèixer que no estàs al comandament, que ets conscient que hi ha alguna cosa més gran i poderosa que tu, i que tu en formes part, que no pots separar-te’n, que estàs sotmès a les seves lleis. Jo li dic univers, o força vital, o Déu. Hi ha qui li dóna un sentit religiós i d’adoració a aquesta paraula. Jo no. Però, veus? Encara que no sóc una persona religiosa, reconec que la creença en un nosequè superior fa humil a les persones. Clar que no puc generalitzar, perquè en casos extrems això que diré no val. Però habitualment trobo que les persones que es declaren atees tenen un punt d’arrogància que les persones amb una certa espiritualitat no tenen. Ja dic que en casos extrems tot es confon (perquè els extrems es toquen, tal com diuen). Perquè algú que té un fanatisme religiós exhibeix, crec jo, l’arrogància de qui creu que ho sap tot i que té el poder de la veritat i la raó absoluta. I aleshores et tracten amb condescendència. La compassió mal entesa, crec jo.
El valor del dubte
A mi m’agrada dubtar de qualsevol cosa, si m’ho puc permetre. Abans no, ja dic, però de mica en mica li trobo el gust a això de la incertesa. Sovint parlo amb vehemència, i després prenc consciència, quan veig que estava equivocat. Això els fanàtics (els de debò) no ho poden fer. Llegeixen alguna cosa al seu llibre sagrat i allò va a missa (mai més ben dit). Ja no ho posen en dubte.
Tota aquesta dissertació ve a arrel (com no?) d’una pel·lícula que vaig veure l’altre dia. Es titula “Pregàries per a en Bobby“. És un telefilm que explica la història real d’una mare molt religiosa, la Mary Griffith (interpretada a la pel·lícula per Sigourney Weaver). Explica la relació entre ella i el seu fill, en Bobby, quan ell descobreix que és gai. La seva mare, des de la fe cega que té en la Bíblia, intenta “curar-lo”. En Bobby, després d’intentar sotmetre’s a les tortures psicològiques de la seva mare, desisteix i intenta viure acceptant-se tal com és. Però la seva mare no pot (perquè la seva profunda creença en allò que l’han ensenyat de petita li ho impedeix). Aleshores en Bobby, incapaç de viure una vida on pugui, a la vegada, ser estimat per la seva mare i ser ell mateix, acaba llençant-se daltabaix del pont d’una autopista, quan tenia 20 anys. Això era l’any 1983, i no és ficció, és una història real.
Aleshores va ser quan va començar el viatge de transformació de la Mary Griffith. El seu fill s’acaba de suïcidar i ella està preocupada per què li passarà a la seva ànima. Tindrà la salvació? Anirà al paradís, com un bon cristià? Clar, ella estava absolutament convençuda del que li deia la seva tradició religiosa. “Només els purs van al cel”. I el seu fill era doblement pecador. Era gai i a més era un suïcida. Aquella mare no podia viure amb allò, no podia fer les paus i seguir amb la seva vida. La seva creença es va fer incompatible amb els esdeveniments. No podia seguir vivint convençuda que el seu fill s’estava cremant a l’infern cristià.
Fer el canvi de xip
Així que va passar pel difícil tràngol de posar en dubte les seves creences més profundes. Va llegir una miqueta més de la Bíblia (el seu llibre de capçalera), i va descobrir que segons aquest llibre sagrat, no només l’homosexualitat era una abominació i mereixia la mort, sinó que no obeir els pares també justificava matar els fills a cops de pedra. O mesclar diferents teixits en una peça de roba, això també era una abominació segons la Bíblia i mereixia la mort de l’autor de tal atrocitat. Així que la Mary Griffith va aprendre a relativitzar allò que tenia com a creença inqüestionable. I un dia, tot llegint el diari personal del seu difunt fill, adonant-se de com se sentia de desgraciat per haver descobert que l’amor de la seva mare no era incondicional, sinó condicionat a si a ella li agradava la seva inclinació sexual o no… tot llegint el diari del seu difunt fill, dic, de cop i volta la Mary Griffith va aconseguir fer el clic, va connectar amb la seva pròpia emoció, no la que li imposava una religió, i la seva emoció li va donar la resposta. “Déu no va curar en Bobby perquè en realitat no hi havia res per curar”. Aquesta revelació la va aconseguir 6 mesos després del suïcidi del seu fill. Després d’això, aquesta dona es va convertir en una lluitadora pels drets dels gais i les lesbianes, i fins i tot va parlar en nom d’una associació davant del Congrés dels Estats Units.
Aquesta tremenda història real que explica la pel·lícula i el llibre de “Prayers for Bobby” em va fer pensar… que a la Mary Griffith li va costar la vida del seu fill per ser capaç de qüestionar la seva creença. I ara m’és igual si una creença és induïda per una tradició religiosa o no. Jo des de petit vaig adoptar la creença que no sóc bo amb els esports. A aquesta mare, la intransigència de la seva religiositat li va costar la vida del seu fill. No és terrible? Jo no estic disposat a que les circumstàncies m’empentin de forma tan violenta cap al penya-segat. Prefereixo viure la meva vida ara, qüestionar el que crec que em fa mal o no m’és útil i, això sí, espero cometre tants errors com pugui… i com més aviat millor. Vull equivocar-me. Desitjo caminar sobre la corda fluixa sense mirar avall, només endavant. Aquesta és una sensació de llibertat que m’he privat durant molts anys per gentilesa d’algunes creences que tenia, suposo que des de ben petit. I això que no he nascut en una família religiosa, que si no ja ni t’explico!
Tot és molt senzill
La vida és molt més senzilla del que ens pensem. Però sembla que els humans tinguem l’afició de complicar-ho tot. Per això vull acabar amb un missatge de franquesa que vaig trobar a la xarxa. Diu:
Per què complicar-se la vida?
Trobes a faltar a algú? ….. truca’l
Vols quedar amb algú? ….. convida’l
Vols que t’entenguin? ….. explica’t
Tens preguntes? ….. fes-les
No t’agrada alguna cosa? ….. digue-ho
T’agrada alguna cosa? ….. afirma-ho
Vols alguna cosa? ….. demana-la
Estimes a algú? ….. digue-liNingú sap què hi ha en la teva ment.
És millor expressar que esperar.
Així que pensant en tot això, pensant en què no cal complicar-se la vida, pensant en què la història del suïcidi d’en Bobby pot ser una inspiració per a tots aquells que necessitem trencar les barreres de les nostres creences repressores, pensant en què és molt sa qüestionar les coses, pensant en què la humilitat és un grau, pensant en caminar sobre la corda fluixa i equivocar-me i viure i aprendre… pensant en tot això arribo a la conclusió que la màgia existeix. No creieu?