Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

Estem regalats

Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li darem un tall. Comprar, gastar, atipar-se, apuntar-se al gimnàs… Són les obligacions que ens regalen ansietat en aquestes dates. Quina manera tan curiosa de celebrar el solstici d’hivern! Ara que, simbòlicament, té molta força, això del solstici. Celebrem que torna la llum. Que s’acaben 6 mesos en què la foscor ha anat guanyant terreny al sol, i ara tornem a il·luminar-nos per sortir de les tenebres (tota una metàfora). Clar que després, les religions han anat incorporant a aquesta tradició les seves pròpies històries, que ara per a moltes persones ja són inseparables de la celebració de les festes de Nadal, de la nativitat, que és com ens han dit que s’ha d’anomenar.

Bé, més enllà del fet que cadascú celebra el que vol (o el que la seva educació li ha ensenyat a celebrar), la realitat és que són dates d’ansietat i consumisme (dos termes que acostumen a anar junts). Comprem, comprem. Encara que no sapiguem què comprar, cal regalar alguna cosa. “No sé, ja voltaré a viam si em ve la inspiració divina i compro algun regal”. Una vegada, quan em van fer un regalet (no era Nadal ni celebrava res en especial), em van donar una bona definició del què volia dir regalar. Al menys, és la definició que més m’agrada. Em van dir “em venia de gust regalar-te això, que vaig trobar i vaig pensar que t’agradaria. No t’ho regalo perquè m’ho agraeixis, ni t’ho regalo perquè estiguis en deute, sinó que t’ho regalo perquè em ve de gust regalar-t’ho”. I trobo que és la veu de la saviesa. I és tot el contrari d’allò que fem en aquestes dates, en què la pressió del calendari ens diu que el que toca és comprar regals. I si no compres res, no compleixes. Per tant, regalar ja no és una sorpresa, un plaer; sinó que és la norma. I, saps què passa? Que jo i les normes no som gaire amics…

Aferrament

A més, en la meva curta vida he anat descobrint que, efectivament, com més tens, més por tens de perdre-ho. D’això n’hi diuen aferrament. Estar aferrat a alguna cosa és ser esclau d’allò; tu no ho tens, sinó que et té ella a tu. Per tant, en aquest aspecte, propietat és sinònim de por. No sé si això s’extrapola a les coses grosses, perquè jo no tinc grans propietats. No tinc ni pis, ni cotxe, ni parella… Però sí sé el que sento quan faig neteja a casa. De tant en tant, faig una neteja a fons i llenço tot allò que no necessito. Vaig començar ja fa anys amb unes revistes que anava acumulant. Perquè les acumulava? Per si de cas. Per si de cas què? I jo què sé, si ara amb internet es troba tot de seguida! I he continuat fent neteja periòdicament. Tots tenim coses que guardem “per si de cas”. Però en realitat no les necessitem, i l’únic que fan és ocupar lloc a la nostra motxilla. Això ho vaig veure en una pel·lícula, “Up in the air”, on el George Clooney viatjava constantment i no tenia cap lligam enlloc. El seu personatge parlava precisament de portar a la maleta l’estrictament necessari. De no carregar-nos massa pes. Com a metàfora de la llibertat que proporciona el no estar aferrat a les coses, o als llocs, o a les persones. Al final el missatge de la pel·li anava en direcció contrària, però bé, tothom s’equivoca. Fins i tot els guionistes. Per tant, reivindico el costum de llençar coses. O no llençar-les, revendre-les a eBay o donar-les a algú que les necessiti. Però fer neteja de tot allò antic i que ja no necessitem. A mi em va sorprendre l’efecte terapèutic de desprendre’m d’allò innecessari. Clar que si després compres substitutius d’allò que has llençat, no serveix per res… bé, sí, per destruir el planeta.

I una altra cosa antiga que trobo que acostuma a aflorar aquests dies són les converses repetitives. Celebres les festes amb les mateixes persones, i trobes que, any rere any, les converses són les mateixes. Canvien en la forma, en el tema, però el fons i l’esperit no canvia. I com que ja coneixes per on aniran els trets, tot resulta força avorrit. Per sort, hi ha glorioses excepcions. Així que jo visualitzo els objectes antics i també els patrons mentals antics com vestits vells, on no ens sentim gaire còmodes. Segurament costa, al principi, adonar-nos que no hi estem còmodes, perquè com que fa tant de temps que els portem, ens hi hem acostumat. Però quan ens traiem aquests vestits antics, la sensació de llibertat és renovadora.

Tant fa quan t’ho proposis

I dels propòsits d’any nou què me’n dius? Jo trobo que són una arma de doble fil. Són com els desitjos que es demanen abans de bufar les espelmes. Jo crec que has d’estar preparat mentalment i emocionalment per fer-te un propòsit d’any nou o per demanar u desig (que és el mateix). Per fer-te un propòsit, per fer un canvi en la teva vida, no fa falta que canviï el número de l’any al calendari. Fa falta que tu hi posis totes les fibres del teu ésser en fer realitat aquell propòsit. Has d’estar convençut, has de voler-ho, realment. És a dir, que la màgia està en el teu propòsit, no pas en la data o l’efemèride en què el formulis.

Així que pensant en tot això, pesant en la força dels propòsits, es facin quan es facin, pensant en els patrons mentals que ja no ens fan servei, pensant en no carregar massa la motxilla, pensant en fer neteja i alliberar-nos d’allò antic, en evitar l’aferrament, que ens porta a la por (i la por, com deia en Yoda, és “el camí cap al costat fosc de la força”), pensant en regalar quan ens surti de dins, de regalar amb amor i no pas perquè ens ho marqui el calendari comercial… Pensant en tot això m’adono que, ara i tot l’any, i pels segles dels segles, la màgia existeix.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 22 de desembre del 2011 a les 11:05 i parla sobre Filosofades, Ràdio. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.