Dijous, 15 de desembre del 2011
La màgia existeix (11)
Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.
No ho puc garantir
Ja s’acosta Nadal. No no, era broma. No parlaré del Nadal. Total, en parlarà tothom. Vull compartir amb vosaltres, una setmana més, algunes de les meves filosofades. Ja sabeu que m’agrada dir (perquè és cert) que aquestes reflexions que em faig són per a mi. Escriure-les m’ajuda a fer-me conscient dels meus pensaments. Després les llegeixo aquí a la ràdio, però és un plus. Abans igualment les escrivia. Potser amb menys freqüència, però vet aquí la raó per la qual vaig obligar-me a fer-ho setmanalment per la ràdio! Bé, com deia, són reflexions per a mi. Vull dir que jo no aconsello, i si algú mai decideix agafar aquestes reflexions i fer-se-les pròpies, que sàpiga que ho fa sota la seva responsabilitat. Les meves filosofades no venen amb garantia. Perquè són per a ús privat, però obert. Són com una sessió de psicoanàlisi pública. Dit això, som-hi.
Els iaios de la piscina
Depenent de l’hora que vaig a la piscina, aquí a Sant Feliu, em trobo un tipus de persones o un altre. De “musculitos” sempre n’hi ha. En hores d’estudi no hi ha gaire joves, sinó més aviat àvies. I el migdia és l’hora dels avis. Com que al final, al vestidor del Complex Municipal de Piscines, acabes coincidint amb la mateixa gent, no pots evitar adonar-te del seu discurs. Hi ha dos senyors grans que cada vegada que conversen n’hi ha per fugir corrent. Tota la seva conversa es redueix a “pues aquí, a pasar el rato… porque arreglarnos no nos vamos a arreglar… esto de la edad ya no se arregla… pero bueno, qué le vamos a hacer”. I en diuen de més grosses, eh. No sabria reproduir-les amb fidelitat, ara, perquè, honestament, procuro no escoltar-los. Si els escoltés em deprimiria. De fet, alguna vegada se m’ha escapat algun riure per sota el nas quan he sentit com es queixaven. Els que sou fidels oients de Ràdio Sant Feliu ja sabeu què en penso del llenguatge. Ja sabeu que crec que és l’expressió del pensament, i que tal com el modelem, així es modelarà el nostre pensament, potser el nostre sentiment, i, a la llarga, la nostra vida. Però aquesta vegada no vull parlar d’això sinó dels temes de conversa.
No fa gaire vaig llegir (no recordo en quin llibre) una frase que venia a assimilar dos conceptes. La frase deia alguna cosa com “dedica temps a allò que t’agrada; si no tens aficions, si ets una persona trista, llegeix per trobar noves preferències”. Mai m’havia plantejat que una persona sense hobbies, sense aficions, fos una persona trista, una persona avorrida. Però és possible que sigui així. Clar, i això limita molt el teu tema de conversa. Les dones encara se salven, perquè, encara que no tinguin aficions, en general, són molt més comunicatives, són més avesades a expressar els seus sentiments i afers personals… i això els assegura tema de conversa. Però els homes no acostumem a compartir tant els nostres sentiments, els homes tenim més dificultat per expressar des de l’àmbit més íntim. Els homes no acostumem a parlar d’emocions i sentiments. Bé, gràcies a Déu (o gràcies al cosmos) hi ha glorioses excepcions. Hi ha qui no calla, hi ha qui sempre en parla, del món interior. Hi ha qui sempre filosofa.
Opcions infinites
El que vull dir és que el món està ple d’opcions i possibilitats. Que tenir preferències sobre totes aquestes opcions és natural i sa, i que saber dedicar temps a allò que ens agrada és imprescindible per no ser persones tristes. No creieu? I un altre grau, més enllà de l’afició, és la passió. És vertaderament diví quan algú està apassionat per alguna cosa. Aquella energia que hi poses, aquell entusiasme, aquell amor… En això pensava ahir quan vaig veure per la tele el Joan Baeza, dels pessebristes de Sant Feliu, que va mostrar la seva passió al programa “Divendres” de TV3. Pensava “quina paciència per dedicar tantes hores a fer totes aquelles figuretes!”. Quanta passió.
Així que jo crec que és vàlid el consell d’aquest llibre el títol del qual no recordo: “si no tens aficions, si ets una persona trista, llegeix per trobar noves preferències”. Llegeix per ampliar el teu món, diria jo. Per fer el teu món més gran. I ja de pas, també amplies el teu tema de conversa. Però dels temes de conversa hi ha una altra cosa que cada vegada m’adono més: els que no saben estar en silenci. Jo n’era un. Quan et trobes amb algú i et sents obligat a iniciar una conversa, per convenció social, i se t’acaba el tema. Es crea un silenci incòmode, i l’ansietat et fa buscar nous temes per trencar aquest silenci. A mi em passava molt. De fet, alguna vegada encara em passa. Però ja no tant. Estic aprenent a perdre-li la por al silenci. Perquè diuen que en el silenci et trobes amb tu mateix, igual que en la soledat. I per tant, diuen, si estàs incòmode en el silenci, o si sempre evites estar sol, és que no suportes la teva presència. És que et sents còmode estant només amb tu. Ai ai ai… això diu molt de tu (i no en el sentit que ho diuen a “La Marató” de TV3).
Així que pensant en tot això, pensant en aprendre a no incomodar-me per estar en silenci, pensant en la passió que hi posem en les nostres aficions, pensant en dedicar temps a fer allò que ens agrada per no se persones tristes, pensant en les malaltisses i repetitives converses dels iaios de la piscina… pensant en tot això arribo a la conclusió que la màgia existeix.