Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

Un Buenafuente científico-psicològico-humorístic

Començo a vomitar filosofades citant un altre filòsof. Dimarts, a TV3, es va emetre un programa especial amb l’Andreu Buenafuente i l’Eduard Punset. El primer que va dir el Punset va ser: “Ara estem viatjant a 250 quilòmetres per segon, lanzados en el espacio“. Si això no és fer-nos conscients de nosaltres mateixos, així de cop, no sé què ho és. Bé, més enllà de l’humor que contenia el programa, aquest poti-poti científico-psicològico-humorístic que van fer… més enllà d’això, celebro que cada vegada sigui més comú parlar i sentir a parlar d’aquesta dimensió emocional de l’ésser humà. Naturalment, tothom ho fa des de la seva perspectiva, des del seu punt de vista. El monòleg inicial del Buenafuente (per cert, escrit per un extreballador de Ràdio Sant Feliu, el Toni Mata)… el monòleg va ser molt graciós, tot i que el vaig trobar antic. De vegades quan sento parlar de “ciència” (així, en general) em poso alerta. Jo crec que és perquè últimament he relacionat “ciència” amb rigidesa, amb mirada limitada, amb conservadorisme, amb escepticisme. És a dir, que per mi, en certs àmbits, moltes vegades ciència significa negar la màgia. Negar les possibilitats. “Fins que no es demostri el contrari!”, diria una ment miop d’aquesta societat occidental nostra tan esplèndida.

Creure per veure

I per continuar amb els símils oculars, podríem dir que el científic té emmarcada la frase “Veure per creure”. I en canvi, qui sap que la màgia existeix i l’ha incorporada a la seva vida, té emmarcada la frase “Creure per veure”. D’això se’n desprèn lògicament que qui creu en la màgia la veurà, i qui no hi creu, no la veurà. Per tant, totes dues frases són certes si les dius convençut. “Veure per creure” o “Creure per veure”. Ara vindria el moment de citar alguna frase famosa, o un autor conegut, i fins i tot d’explicar-te allò que tothom ja sap: que la física quàntica fa temps que està demostrant que la mirada és creadora. Que la mirada afecta allò observat. Que el fet d’observar un fenomen, el canvia. Si expliqués això seria obvi que ho faria per intentar convèncer els escèptics, les ments racionals que necessiten que els digui que la física quàntica (que segueix el mètode científic), ha arribat a aquesta conclusió. Però no ho faré perquè no cal. Perquè no cal intentar convèncer ningú. Perquè ningú no pot ser convençut si no vol ser convençut, si no vol obrir-se a la possibilitat de canviar d’opinió. Si fins i tot hi ha gent (d’aquesta gent que té per religió la ciència, i alguns són fonamentalistes científics, diria), que és capaç de negar-la quan aboca resultats que no quadren dins dels seus esquemes. Penso en l’experiment dels neutrins que viatgen més ràpid que la llum, que de seguida hi va haver físics que van desacreditar l’experiment. I científics que neguen la física quàntica. Anem bé! Si algú, que se suposa que busca possibilitats, les nega quan se li apareixen, què hem de fer?

Possibilitats

L’altre dia vaig llegir un cartell que em va fer pensar. Diu: “El que té de bo la ciència és que és certa hi creguis o no”. Doncs bé, si portem aquest argument més enllà, podríem arribar a rebatre’l basant-nos en la física quàntica. Però no arribaré a aquest extrem. Aquesta frase hi té implícita la idea que la ciència és l’únic mètode que és cert malgrat que no hi creguis. Recordem que la ciència és només un mètode per accedir al coneixement. N’hi ha d’altres, com la intuïció. I ara per ara, la intuïció em sembla un mètode molt més fiable en alguns terrenys com el de la ment, del qual la ciència en sap ben poc. Però bé, també és cert que s’ha demostrat científicament el poder de l’efecte placebo, per exemple, i també l’efectivitat de la medicina homeopàtica, i hi ha gent que tampoc s’ho creu, suposo que perquè queda fora de les seves expectatives, no contemplen aquesta possibilitat. O sigui, que tot el que té a veure amb l’ésser humà està subjecte a creences, i això és cert t’ho creguis o no.

Per cert, que la homeopatia no té res a veure amb l’efecte placebo. L’efecte placebo consisteix a subministrar un medicament buit, és a dir, sense cap principi actiu, i observar que per suggestió, el pacient millora. Però l’efecte placebo no funciona si el pacient no creu realment en les propietats curatives d’allò que li donen. Un farmacèutic em deia fa unes setmanes que havia llegit estudis científics on quedava clar que la homeopatia funciona fins i tot en bebès i en animals. I està clar que l’efecte placebo no funcionaria en bebès i animals perquè no tenen la capacitat intel·lectual d’atribuir propietats curatives a una píndola buida. O sigui, que la homeopatia no és placebo. Ai, perdoneu, he tornat a caure en l’intent de convèncer els escèptics. Que cadascú faci el que vulgui, escolta, que per això som lliures.

Per cert, abans de continuar he de dir que hi ha molts científics de ment oberta, d’aquests (dit en el meu llenguatge) que saben que la màgia existeix. I cada vegada és més habitual veure’ls pels mitjans de comunicació clàssics com el diari, la ràdio o la televisió. Tres bons exemples serien la “Contra” de La Vanguàrdia, el programa “L’ofici de viure” de Catalunya Ràdio i el programa “Singulars” del canal 33.

Prejudici

Hi ha un tema més que vull tractar, i que surt d’aquesta filosofada que acabo de fer sobre la ciència. El judici. I el pre-judici. Tots en fem, i és un rollo! Carai! Tan maco com seria escoltar cada paraula, veure cada imatge amb la mirada neta dels nens. Sense interpretar. Sense jutjar. Però moltes vegades no només no fem això, sinó que pre-jutgem. Perquè tenim opinió. I com que tenim una opinió sobre moltes de les coses amb què convivim diàriament, quan se’ns presenta alguna cosa ja no la percebem sincerament, sinó que la passem pel sedàs del nostre judici, moltes vegades sense permetre’ns observar-ho. Per tant, som presoners del nostre judici? Hi ha qui diu que la nostra ment no està preparada per percebre certes coses, o, més ben dit, que és més fàcil percebre allò que ens és conegut que allò que ens és desconegut. Perquè amb cada nova repetició d’un mateix estímul, el solc que deixa en la nostra ment (com els solcs dels discos de vinil), cada vegada es fa més profund. Per tant, cada vegada serà més difícil sortir d’una via de pensament habitual. D’això en dic matar la creativitat, o tornar-se babau, que és que passa amb l’edat si no s’exercita la ment amb estímuls nous. Sabeu què diuen dels natius americans? Que quan quan van aparèixer a l’horitzó de l’oceà els vaixells dels colonitzadors, els natius no els van veure. Perquè les seves ments no havien vist mai res que s’hi assemblés, i simplement els va esborrar de la seva percepció. No sé si és cert ni com han pogut esbrinar-ho, però en qualsevol cas fa reflexionar.

Aquesta setmana, que a Espanya hi ha una campanya electoral per les eleccions al Congrés dels diputats, he sentit una frase que… Bé, he sentit més d’una frase, malgrat el meu sincer intent de desintoxicar-me dels discursos manipuladors dels polítics que busquen feina en aquestes dates. Però he sentit una frase, i no és la primera vegada, que em sembla terrible. Un candidat deia “nosaltres sempre hem dit el mateix, en canvi vostès han anat canviat d’opinió”. Em sembla terrible. Aquest senyor està fent gala, està presumint de la seva rigidesa mental. De la seva declarada i evident incapacitat de canviar d’opinió. Però on seria la humanitat sense la capacitat d’adonar-nos del que hem fet malament, d’aprendre’n i de canviar la opinió que tenim de les coses? Però he de donar les gràcies a aquest senyor, perquè quan em descobreixo a mi mateix llençant un prejudici sobre alguna idea, quan em descobreixo etiquetant alguna cosa sense haver-me permès conèixer-la sense prejudicis, aleshores penso en aquest senyor i de seguida poso la meva ment a fer flexions. Per guanyar flexibilitat, és clar. Per equilibrar la balança, que hi ha d’haver de tot, en aquest món. O això em deia la meva àvia.

Així que pensant en les ments rígides que presumeixen de no canviar mai d’opinió, pensant en els solcs de la ment, pensant en els prejudicis, pensant en la homeopatia i en com alguns la desacrediten tot assimilant-la a l’efecte placebo, pensant en què (segons la física quàntica) el fet d’observar un fenomen el canvia, pensant en “creure per veure” i no pas en “veure per creure”, pensant en què, com diu el Punset, estem viatjant a 250 quilòmetres per segon lanzados en el espacio… pensant en tot això arribo a la conclusió que, hi creguis o no, la màgia existeix.

Aquest article ha estat publicat el Dijous 10 de novembre del 2011 a les 11:00 i parla sobre Filosofades, Ràdio, Televisió. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.