Dijous, 3 de novembre del 2011
La màgia existeix (6)
Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.
Inspiració o falta d’inspiració?
Avui no estic inspirat. A viam si recordant la imatge de la sortida del sol a 2.600 metres, al Pirineu, em ve la inspiració. […] Val, ja està! Filosofaré una mica sobre la inspiració. Una mica agafat amb pinces, no? A viam cap a on ens porta. No en sé gaire, sobre la inspiració. Només la conec de passada, ens hem trobat algunes vegades i ens saludem. Ben bé no sé qui és, perquè no m’ho ha explicat directament. De fet, com tantes coses a la vida. Simplement creiem el que ens diuen. O ja em diràs si tu has comprovat, personalment, que la distància del sol a la Terra és de 150 milions de quilòmetres. Al final la veritat és relativa.
Bé, deia que la inspiració jo no la conec a fons. Només som amics, o coneguts, com vulguis dir-li. Vés a saber què és i d’on ve. Llegeixo de diversa gent que, com tot, prové de la font. “La font”. Aquesta font és l’origen de la llum, de l’energia de l’univers. Suposo que, segons com, equivaldria al que els religiosos anomenen “Déu”. No ho sé. Doncs aquesta idea de la font es repeteix en moltes cultures i molt llibres. Segons aquesta idea (que he de dir que em sembla meravellosa i que comparteixo) no existeixen el bé i el mal, sinó que només existeix el bé o l’absència de bé. No és meravellós? El mal no existeix, sinó que és el que queda quan no som capaços de fer el bé. En realitat no seria exactament així, sinó més aviat al revés. Diuen que la font emana energia positiva sempre, i que som nosaltres els que decidim acceptar-la o no acceptar-la. Trobo que és un pensament molt útil, aquest. Qui no vol deixar-se envair per l’amor, per l’energia de la llum? O sigui, que quan tenim un mal dia, o quan no ens ve la inspiració (com a mi avui), és perquè no estem connectats, no estem alineats amb la font. Perquè tenim tancada la porta de l’ànima, per dir-ho més poèticament.
La llum o la foscor?
He trobat un relat molt breu que trobo que defineix molt gràficament aquest concepte de llum i foscor (és a dir, de bé i de l’absència de bé). Diu el següent: “En una ocasió, contemplant espantada que estava perdent terreny respecte a la llum, la foscor va decidir denunciar-la. El dia acordat per a la vista, van arribar a la sala del judici la llum i el seu advocat i també l’advocat de la foscor. Com que passava l’estona i la foscor no es presentava, el jutge va fallar a favor de la llum. Resulta que la foscor estava fora de la sala. Simplement no havia pogut entrar perquè hi havia llum.”
Trobo magnífica aquesta filosofia. Ens diu “no et preocupis per combatre la foscor, sinó preocupa’t per fer la llum“. Cosa que concorda a la perfecció amb allò que us vaig llegir fa unes setmanes que havia dit la mare Teresa de Calcuta, que quan li van preguntar perquè no participava en una manifestació contra la guerra, ella va contestar: “mai no aniria a una protesta en contra de la guerra; en tot cas, sí que aniria a una protesta a favor de la pau”. La perspectiva canvia completament, i amb la perspectiva tot canvia. Si és així, tal com diu la llei de l’atracció, quan ens resistim, quan combatem, quan estem en contra d’una cosa, el que fem és reforçar-la. És a dir, quan prestem atenció a una cosa, es reforça. I el llenguatge i el pensament aquí crec que juguen un paper molt important.
No parlis en negatiu! (vull dir, parla en positiu!)
Jo sóc d’aquells que m’agrada tenir cura del llenguatge. Abans ho feia simplement perquè em preocupava la imatge que donava de mi als altres si no dominava bé el llenguatge (de fet, la llengua és l’eina principal dels qui ens dediquem a la comunicació). Ara continuo intentant tenir cura del llenguatge, però no tant per deformació professional (que sí), sinó per salut. Perquè, igual que el pensament, estic convençut que el llenguatge modela la nostra vida. Ni que sigui perquè és una expressió d’allò que pensem. En resum: que cada dia procuro parlar positivament. Amb paraules positives, afirmant la llum, i no pas negant la obscuritat. Dit així sona molt fonamentalista, eh, però al final només es tradueix a parlar en positiu. Jo ja tinc activada una alarma que em sona al cap quan detecto que parlo en negatiu, o quan sento que algú altre parla en negatiu, i em sona fatal. Per exemple, si sento sentències aparentment optimistes com “no estic malament” o “l’entrevista no m’ha anat malament”. Què costa dir-les en positiu? En comptes de “no estic malament” digues “estic bé”, o en comptes de “l’entrevista no m’ha anat malament” digues “l’entrevista m’ha anat bé”. Canvia absolutament. No ho veieu? Perdó, vull dir: Oi que ho veieu?
L’Aneto, altre cop
I amb el teu permís, com que la setmana passada, per falta de temps, no vaig poder acabar tranquil·lament la meva filosofada (cosa que em va saber greu perquè aleshores sí que estava inspirat), amb el teu permís hi tornaré.
Recordes que et vaig explicar que per anar a l’Aneto en aquesta època s’ha de sortir a fer ruta quan encara és de nit? Bé, doncs vam sortir a les 6 del matí. Després de caminar més de dues hores il·luminats pel llum dels frontals, de la llanterna que portàvem enganxada al front, vam començar a veure l’alba. Les constel·lacions i la lluna minvant donaven pas molt lentament a la claror del sol, que perfilava el contorn de les muntanyes llunyanes. I de cop vaig veure la muntanya que estàvem pujant. Les estrelles van desaparèixer i el sol rogenc va il·luminar-nos el camí, ple de llargues ombres projectades per les roques. Va ser un moment màgic. Més que travessar la glacera de l’Aneto, més que arribar al cim i més que la gloriosa arribada a la furgoneta quan ja tornava a fer-se de nit. No havia vist mai fer-se de dia des de 2.600 metres d’alçada, i és un moment de bellesa que ens regala l’univers que no podeu deixar perdre. Si en voleu veure fotos, són aquí.
Així que pensant en tot això, pensant en la inspiració que va i ve, pensant en la font eterna d’energia, pensant en el bé i l’absència de bé, o en la llum i l’absència de llum, pensant en què reforcem tot allò a què prestem atenció, i que per tant més val centrar-nos en les coses que volem i deixar estar les altres, pensant en fer servir el llenguatge de forma positiva, pensant en tot això però sobretot sobretot recordant el moment de la sortida del sol darrera les muntanyes dels Pirineus… arribo a la conclusió que la màgia sens dubte existeix.