Dijous, 6 d'octubre del 2011
La màgia existeix (4)
Aquest és el guió de la secció que faig els dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h sintonitzant el 105.3FM o entrant al web de la ràdio.
Ens estem consumint
Dimarts, tal com mitjans de comunicació privats i públics van publicitar gratuïtament, l’empresa americana Apple va anunciar que posava a la venda un nou aparell electrònic. Milions de persones es gastaran els diners en aquest dispositiu de comunicacions. Milions de consumidors. Perquè no oblidem el que significa ser consumidor. Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, consumidor és la “persona que adquireix béns i contracta serveis per a les seves necessitats personals”. I també, segons el mateix diccionari, consumidor és aquell “que consumeix”. I ara llegeixo els dos significats que té al diccionari la paraula consumir. 1: “Gastar, destruir (alguna cosa) per descomposició, dissipació, combustió, etc.”. I 2. “Fer perdre el vigor, la vitalitat, etc. (d’algú) una intensa afecció física o moral.”
I jo pregunto a l’aire: què estem fent? I per sort, tinc aquest micròfon que em garanteix que, a més de llençar-ho a l’aire, segurament centenars de persones m’estan escoltant i potser comparteixen aquesta actitud de parar un moment i reflexionar. Així que pregunto a les ones: què estem fent? Estem consumint el planeta, això és el que fem. Per sort, cada vegada hi ha més consciència sobre aquest tema. Perquè hem viscut el clàssic exemple de com bullir una granota viva. És un exemple hipotètic, eh, que no maltractem cap animal. L’exemple diu: escalfa al foc una cassola d’aigua fins a fer-la bullir, i aleshores hi llences una granota viva. La granota saltarà de cop, sortirà immediatament, perquè es cremarà. Ara bé, agafa una cassola, omple-la d’aigua i posa-la a foc lent. Fica-hi una granota. Com que l’aigua està fresca, no li molestarà. L’aigua s’anirà escalfant a poc a poc, però la granota no saltarà perquè no notarà un contrast que la posi en alerta.
Jo crec que és el que ens ha passat en aquesta civilització que tenim muntada. A poc a poc ens han anat acostumant a un nivell de consum que és absolutament incompatible amb l’equilibri natural de la mare Terra. I per les nostres neures, per voler més i més sense preguntar-nos si realment ho necessitem, estem desestabilitzant el que era un equilibri perfecte. Ara bé, nosaltres som intel·ligents i, al contrari que la pobra granota, sabem que la temperatura de l’aigua que tenim ara és massa alta. I aviat quedarem bullits, si no sortim d’aquesta cassola mundial.
Tu, tu, tu
Al final, com moltes coses (sinó totes), crec que la resposta està en tornar-nos conscients. Conscients de què som. Perquè el consumisme, i per extensió el capitalisme, es basa en explotar l’aferrament que tenim a la nostra identitat. Qui som? “Som el que consumim”, ens diu la publicitat. Tu, tu, tu, el TEU pis, el TEU iPhone, el TEU banc. Un dia, una professora de redacció periodística, a la universitat, em va fer adonar d’un fenomen que quan us l’expliqui no podreu treure-us el cap. És l’ús constant de possessius en la publicitat. Tots els anuncis, quan intenten vendre un producte, apel·len a la identitat; diuen “el TEU taller de cotxes”, ” la TEVA botiga de mòbils”, “els TEUS cabells”. Això, que en la llengua anglesa és la forma natural, aquí s’ha estès en els últims anys. I no només a la publicitat. Els mitjans de comunicació amateurs, com els blogs a internet, en van plens. Bé perquè tradueixen literalment les webs americanes, o bé perquè copien sense pensar les notes de premsa que envien els departaments de màrqueting de les empreses. I, cada vegada més, aquesta plaga del possessiu s’ha expandit fins a arribar al llenguatge oral. Hi ha molta gent que ja no diu que té l’agenda al mòbil, o que té els diners al moneder. Diu “tinc l’agenda al meu mòbil”, o “tinc els diners al meu moneder”. Coi, clar que ho tens al TEU, no ho tindràs al meu, no?!
Amb l’ús exagerat dels possessius, la publicitat apel·la a la identitat, a aquesta capa artificial que està per sobre del què som, i que aglutina el nostre ego, totes les nostres pors, l’angoixa, la necessitat de consumir, d’omplir el buit existencial amb més i més objectes materials aliens a nosaltres. La publicitat apel·la a l’ego per atacar-nos, descaradament. Igual que fan els programes de tele-brossa, de tele-escombraries, que exciten el dolor. Però jo crec que nosaltres no som aquesta identitat (que ens permet, d’altra banda, moure’ns per aquesta societat). Aleshores ve l’autèntica pregunta existencial. Què som? Què sóc? Crec que és una reflexió que a tothom li convé. Començant per mi. Jo, en aquests moments de la meva vida, la resposta que tinc a la pregunta “què sóc?” és aquesta: sóc una consciència. Perquè si puc preguntar-m’ho, és que en sóc conscient. Sóc una consciència que aparentment estic situada en un òrgan del meu cos que és el cervell. Perquè de fet, la major part dels sentits els tinc al cap. I si em preguntes on sóc, jo et diria que sóc darrera els meus ulls. Que allà darrera hi ha aquell algú que sóc jo. I per evitar que entrem en un terreny més espiritual, deixa’m fer un parèntesi abans de tornar al tema del consumisme.
Morts en temps real
La gent mor constantment. He trobat aquesta web i aquesta altra que mostren dades en temps real dels naixements i les morts que tenen lloc en aquest precís moment arreu del planeta. Són estimacions, és clar. I no només mostra això, sinó que hi ha xifres molt interessants de tots el tipus. Per exemple, la xifra de cotxes que es fabriquen. Aquest puja 2 números per segon. O sigui, que cada 2 segons, al món es fabrica un cotxe. Més xifres: els diners que es gasten els governs en exèrcits, que són uns 100.000 dòlars per segon. I números que també pugen com diaris en circulació, telèfons mòbils venuts, emissions de CO2, hectàrees de vegetació desforestades… També pugen cada segon les tones de químics tòxics alliberats a l’atmosfera i als rius, els barrils petroli bombejat, les cigarretes fumades, el nombre de persones que moren de fam cada segon… Són xifres que m’ajuden a recordar on estem, i les conseqüències d’allò que fem. Però em quedo amb 3 xifres: Cada segon moren 2 persones al món. Cada segon neixen 5 persones al món. A finals d’aquest mes d’octubre es calcula que la població mundial arribarà als 7.000.000 de persones.
Això em fa pensar que, efectivament, el temps s’accelera i que ben aviat tot acabarà de fer un pet, perquè això és insostenible. Ja no parlo del creixent desequilibri del nivell de vida arreu del món, que es tradueix en consum al cap i a la fi. Parlo que cada vegada som més gent en un planeta que no sé pas si va ser dissenyat per això. Quin és l’aforament màxim del planeta Terra? I d’altra banda, baixant a una escala on jo hi puc fer alguna cosa (i quan dic jo també vull dir tu)… d’altra banda pensant que cada 2 segons mor algun ésser humà al món, em recorda que comprar no és comprar, sinó llogar. Penseu-hi quan compreu alguna cosa. No us pertany, en realitat. Només l’heu llogada. Heu llogat l’objecte comprat per un temps concret. En última instància, pel temps que em queda de vida. I en primera instància, pel temps que el fabricant ha decidit programar aquell aparell perquè s’espatlli i n’hagis de comprar un altre. Això no és especulació, és real. Es diu obsolescència programada, cada vegada més gent n’és conscient, i és una mostra més de la falta d’honestedat de les grans corporacions. Quan fabriquen un telèfon, quan fabriquen un iPhone, ja té data de caducitat! Per tant, no el compres, el llogues.
La cultura del petit comerç
Per sort, avui en dia és molt fàcil intercanviar objectes en desús per poder reutilitzar-los, o vendre’ls o subhastar-los a qualsevol part del món (això sí, consumint combustible durant el transport). He descobert una pàgina, nolotiro.org, on la gent hi posa els objectes que ja no fa servir per regalar-los a qui els vulgui. Perquè no? Així allargarem la vida dels objectes i allargarem la vida del planeta, que això ens inclou a nosaltres. I d’altra banda, i en sintonia amb aquesta filosofia del consum responsable, hi ha la cultura del petit comerç. La cultura dels productes ben fets, amb cura, amb temps, duradors. La cultura del botiguer que t’aconsella des de l’experiència. Ja que en aquesta època de la història que ens ha tocat viure els diners són la forma de comunicació per excel·lència, expressem-nos amb congruència. Expressem-nos d’acord amb allò que volem. Volem productes barats fabricats en massa? Productes fungibles, finits, amb una vida útil curta i que t’obliguin a consumir de nou poc després? Cal ser conscient, per poder decidir.
Així que pensant en tot això, pensant a reutilitzar; pensant que lloguem, no comprem; pensant en la obsolescència programada i el consum responsable; pensant en el nombre de persones que moren en aquest instant; pensant en com ens carreguem el planeta i com el sistema actual ens empeny a fer-ho; pensant en com la publicitat apel·la al sofriment i la por de l’ego i la identitat; pensant en la granota que no salta quan apugem la temperatura de l’aigua a poc a poc; pensant en l’iPhone i en com estem consumint aquest planeta… pensant en tot això, arribo a la conclusió que val la pena posar-hi voluntat i il·lusió per canviar-ho i construir el futur que desitgem… perquè la màgia existeix!