Estem a punt de tenir l’oportunitat d’expressar la nostra voluntat a través del vot. Un vot enverinat. Eleccions municipals, li diuen. Són diferents de les altres, aquestes. Perquè són més de prop. Ah no, calla, que es presenten els mateixos de sempre. Llavors son com totes els eleccions.

Ah, eleccions! Votaré a favor d’aquest. O en contra de l’altre. Aquest no m’agrada, segur que no el voto. O no m’agrada cap i voto en blanc. O pitjor encara, no sé decidir-me i no faig ni l’esforç d’anar-hi. Sembla que quan es tracta de votar tots perdem el nord i ens deixem arrossegar per la forma d’entendre el món d’un petit grup de persones amb poder a qui coneixem com “polítics”.

Com visc jo la vida? Amb quin esperit la visc? Hi ha cap entitat política que em representi amb prou fidelitat com per delegar-hi el poder que m’atorga aquesta (mal anomenada) democràcia? No. Per tant, la solució és votar el que menys em desagrada. Seria més fàcil votar persones. Les persones són més fàcils de valorar. Saps si t’enganya o no, si els seus actes són sincers o interessats. Però un partit és una entitat complexa que no aspiro a entendre. Gent de diferent cultura vital, amb diferents nivells de maduresa, de consciència.

Sovint crec que no sóc capaç de decidir sàviament sobre el meu futur. I ara em fan decidir sobre el futur de tots? Ah, no, clar! Que es tracta que tothom voti de forma egoista! L’opció guanyadora serà la que més egos hagin decidit. Perdoneu però no és això com una guerra? Amb guanyadors i perdedors. I aquí encara, que als Estats Units si has votat pel perdedor el teu vot no compta per res. Com si no haguessis anat a votar.

El que dic (i, com sempre, m’enrotllo massa amb aquestes reflexions), és que som nens inconscients que no sabem el que és bo per a nosaltres. Per això tenim una democràcia deficient. Jo només vull ser capaç de pensar, parlar i actuar en la mateixa direcció. Tornem enrere un moment per recordar què en pensàvem, quan érem petits i clarividents, d’això del sistema. Potser als col·legis electorals hauria d’haver-hi una papereta de “Game Over”. S’ha acabat la partida. Canviem el mode de joc? Segur que els antics egipcis (posar-hi qualsevol civilització antiga) també creien que vivien en el millor dels sistemes possibles.

Aquest diumenge exerciré la meva quasi-insignificant parcel·la de poder en un sistema que no m’ha demanat permís per ser-hi. Per sort, no sóc l’únic que pensa així, i les manifestacions per tota Espanya indiquen que el nivell de consciència col·lectiva avança exponencialment. Vinga! Que encara podem salvar la humanitat! Feu-vos conscients! Desperteu de Matrix ja!

Aquest article ha estat publicat el Dijous 19 de maig del 2011 a les 9:57 i parla sobre Actualitat, Filosofades, Política. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.