Acabo de veure el film “Las vidas posibles de Mr. Nobody“, i és de les que inspiren. M’encanten aquestes pel·lis! Activen un no-se-què dins meu que em recorda que l’alegria és la vida correcte. (Aviso: ara em posaré filosòfic)

Sóc poruc. Molta gent ho és, de fet gairebé tothom. No m’importa dir-ho, però em va costar molt reconèixer-ho. Em feia por. I la pel·li va d’això: el lliure albir és cruel. Com podem tenir el poder per escollir si no sabem els resultats de cadascuna de les possibilitats que tenim al davant? Que ens hi juguem la vida que ens imaginem! Perquè ens n’imaginem una, no? (mmm, aquest paràgraf deixa un regust negatiu)

Ara els cínics dirien que en realitat no podem escollir, que l’atzar, que el destí (diuen alguns, tot i que aquesta paraula té tants significats com persones)… que les circumstàncies decideixen per tu. Però no els feu més cas del que es mereixen. No us ho mereixeu. I al cap i a fi, hi ha coses que no es poden passar pel sedàs de la raó. Crec que el que defensa el contrari no ha entès res (valgui la contradicció).

Si l’univers avança linealment cap a l’entropia i tot començarà/acabarà de zero amb el big-crunch, què punyetes tenim a perdre? No deixem que els gens ens limitin més del que és estrictament necessari! Despertem/dormim per recordar per un instant cada vegada més llarg quan ho sabíem tot del passat, el present i el futur.

Fa un parell de setmanes vaig prendre’m la meva dosi anual de “Matrix“. La necessitava. Feia temps que havia oblidat de recordar-me que quan dormim és quan realment estem desperts (excepte pels savis). Espero que aquesta vegada l’efecte de la pastilla vermella sigui més prolongat. Al cap i a la fi, els temps no existeix.

Aquest article ha estat publicat el Dissabte 30 d'octubre del 2010 a les 18:21 i parla sobre Cinema, Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.