Ja és setembre, i molta gent torna a la rutina. Jo aquest any he fet vacances partides, i prou bé que m’ha anat! No sé perquè la gent té la mania de contestar amb frases automàtiques quan els pregunten sobre les vacances. “Aiiii, ja ni me’n recordo”, “Massa curtes!”… Jo contesto amb un “doncs se m’han fet llargues”. Dues setmanes, però ben aprofitades.

I és que aquest estiu per fi he comprès aquella idea que feia temps que intentava aprendre: la clau està en trobar-se bé, aquí i ara. Sigui la situació que sigui, on sigui, amb qui sigui, com sigui. Ara mateix. Faig l’esforç conscient d’imposar-me una sensació de benestar. I, goita!, funciona.

Però, no ens enganyem, jo també he tingut 10 dies de síndrome post-vacacional. Perquè dues setmanes de temps dedicat exclusivament a mi em faciliten la tasca de centrar-me en mi en el moment present (que diuen els que ens saben que és l’únic moment que existeix, l’“etern present”). I en tornar a la feina la meva ment és més propensa a enxampar les preocupacions que volten per l’aire.

Un cop superats els 10 dies de síndrome post-vacacional (que van començar 3 dies després d’arribar), torno a recuperar el control. Torno a fer l’esforç de trobar-me bé ara, mentre teclejo i gaudeixo de l’estímul de suposa la tasca de trobar les expressions justes per comunicar el que sento.

I en els propers dies, en les reunions amicals post-vacacionals, recordaré amb plaer els dies plens que he viscut aquestes vacances… Que si trobo la motivació, posaré en paraules en els propers dies. Però de moment, escolta!, em trobo bé.

Aquest article ha estat publicat el Dimecres 1 de setembre del 2010 a les 9:42 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.